ABRIL 1a setmana
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...