divendres, 20 d’abril de 2018

ABRIL 4a setmana

BON DIA: CONSTÀNCIA !!!



DILLUNS


DIMARTS

BIOGRAFÍA DE THOMAS ALVA EDISON Inventor estadounidense.

De era un niño era llamado Al, y se lo recordaba como un muchachito feliz, alegre y simpático, pero distraído y obstinado.  En la escuela primaria sus maestros no le tenían mucha simpatía y  lo consideraban un mal estudiante, capaz sólo de calentar los bancos de la clase.
Con su madre tenía una muy buena relación, y él la recordaba como  "comprensiva , cariñosa y  su mejor maestra" y según sus biógrafos tuvo una influencia muy destacada en la vida de su hijo, pues es probable que sin ella hubiera sido un hombre ignorante, incomprendido y desdichado. Cuando pasaba por fracasos escolares su madre siempre estaba ahí presente para ayudarlo y así con tiempo logró terminar su carrera inicial.
Siempre vivió con sueños, imaginando con distintos inventos y sistemas mecánicos para agilizar procesos industriales u personales. Era de una personalidad incansable, entusiasta, sabía que las ideas, para dar su fruto, deben apoyarse en la investigación científica más cuidadosa y perfecta. Trabajó con tesón y constancia. Deseaba adquirir y leer todos los libros científicos necesarios para sus anhelados experimentos.  ¡¡¡ Y llegó a hacer un invento cada 15 días !!! 
Se convirtió en vendedor de frutas y más adelante se presentó en las oficinas de la compañía ferroviaria donde trabajaba un amigo de su padre, diciéndole: "No aspiro a un puesto, deseo sólo una autorización para vender diarios y alimentos en los trenes." Días más tarde llegaba la autorización ;esta mejora económica hizo que Edison pudiera hacer  variados experimentos con mezclas, frascos de química, imanes, probetas y toda clase de aparatos para la ocasión.
Siempre vivió con sueños, imaginando con distintos inventos y sistemas mecánicos para agilizar procesos industriales u personales. Era de una personalidad incansable, entusiasta, sabía que las ideas, para dar su fruto, deben apoyarse en la investigación científica más cuidadosa y perfecta. Trabajó con tesón y constancia. Deseaba adquirir y leer todos los libros científicos necesarios para sus anhelados experimentos.  ¡¡¡ Y llegó a hacer un invento cada 15 días !!! 
Cierto  día salvó la vida de un niño que estaba sobre los rieles, a punto de ser atropellado por un tren. Ese acto de arrojo le valió la gratitud y el afecto del padre de la criatura que le enseñó el oficio de radiotelegrafista.
Desde 1870 hasta 1876, Edison hizo patentar 120 inventos distintos, algunos muy importantes. Entre ellos estaba la multicopista, la sirena, el  telégrafo automático, que consistía en una cinta perforada que permitía la impresión de un mensaje en letras, en vez del antiguo sistema de puntos y líneas.
A partir de este instante trabajará incansablemente y éste será el período más absorbente de su vida. El mundo estaba deseando el alumbrado público. Un grupo de industriales confió a Edison la solución del problema que otros no habían podido resolver.

Éste concibió una pequeña lámpara incandescente, pero ese proyecto no se pudo realizar sino dos años más tarde. Durante ochocientos días y ochocientas noches, secundado por sus más fieles colaboradores, tuvo la paciencia de ensayar seis mil fibras diferentes: vegetales, minerales, animales y aun humanas, pues hasta un pelo de la barba rojiza de uno de sus asistentes se utilizó en los experimentos. Hasta que lo consiguió.

DIMECRES
CORREDORS DE FONS
Un dels responsables de l’equip olímpic espanyol dels jocs del 92 recordava una prova en la qual un corredor de fons va arribar molt més tard que el primer classificat. I deia: “Venia arrossegant-se, aixecant-se, caient, però tenia la mirada fixa en la meta. Sagnava. Es tornava a aixecar i queia una altra vegada, s’arrossegava...; al final va quedar-se sense forces, destruït moralment i físicament, a 150 metres de la meta. No li importava el cos, només el fet de no haver arribat.” 

Sembla que els metges dels atletes tenen una admiració especial pels corredors de fons, perquè són com la imatge d’uns herois de la constància: no abandonen mai la cursa, no els importa arribar molt més tard que els primers; el seu objectiu és arribar. Al contrari que els velocistes, que comencen la cursa i l’acaben en pocs moments, i no tenen temps de pensar gaire.
Quan sentim parlar de constància, segurament ens sona a renúncia, a esforç, però també a esperances i a il•lusió. De fet, és una barreja de tot això: allò que fa “gran” la persona és la voluntat, el treball i les esperances, la il•lusió que hi posa. Una persona constant és la que no deixa de lluitar per aconseguir allò que s’ha proposat. I si fracassa, si no aconsegueix el que desitjava, sap que l’esforç que hi ha posat no li serà inútil, perquè un dia o altre, no gaire lluny, li pot ser d’utilitat, li suposa com un “entrenament” per a d’altres moments de dificultat. Tot té la seva recompensa, fins i tot el fracàs. No tinguem por a l’esforç, a la constància: segur que això ens educa, ens ajuda a créixer com a persones.


DIJOUS


DIVENDRES






divendres, 13 d’abril de 2018

ABRIL  3a setmana



             BON DIA: JUSTÍCIA!!!        


DILLUNS

Els teus avantpassats són africans,
El teu Crist és jueu,
el teu cotxe és alemany,
la teva pizza és italiana,
la teva Nintendo és japonesa
la teva democràcia és grega,
el teu cafè és brasiler,
les teves vacances són gregues,
les teves sabates són xineses,
els teus texans són americans,
les teves xifres són àrabs,
les teves lletres són llatines...
I goses dir que l’estranger és il.legal?


 DIMARTS

“Hi ha un mercat vergonyós, organitzat per manipuladors que guanyen unes xifres altíssimes de diners, a costa de joves talents del futbol”. Això afirmava Pelé, la gran estrella del futbol mundial del segle XX, i que després va ser ministre d’Esports del Brasil i sot president de la FIFA. Fa referència a joves talents africans, que són “comprats per quatre rals, i que després són venuts per alguns milions, i amb l’esperança que el dia de demà puguin produir milers de milions”. Ja fa molt de temps que es tenen notícies de persones que, per una mica de diners, poden fer sortir del seu país nois que tenen bones qualitats per al futbol per tal que siguin entrenats a l’estranger. Quan estan fora del seu país d’origen, el nom d’aquests nois és canviat, i se’ls dóna una nova documentació. Si tenen sort, podran triomfar en el món del futbol, però no seran els amos de la seva vida, sinó que estaran sempre a mercè dels seus patrocinadors, que són els que decideixen el seu futur i els que fan el gran negoci a costa d’ells. I si fracassen, l’únic futur que els espera és el carrer, i una gran càrrega de ràbia i de desil•lusió. Estem parlant d’esclaus, esclaus del nostre temps; persones que, per uns pocs diners, són obligades a produir beneficis per a uns altres, en aquest cas, aprofitant el món de l’esport. Per increïble que sembli, això passa en el nostre món. Com si la vida i els drets de les persones no importessin... Cadascú de nosaltres, cada company i cada companya, cada persona -encara que ens sembli senzilla i poca cosa- és precisament això: una persona. I per aquest fet es mereix el nostre respecte, i que la considerem important i valuosa.
 
DIMECRES

COMPROMÈS DE PER VIDA


“Un dia, quan estava en el continent asiàtic, em van cridar per assistir una noia jove, malalta de lepra, que s’estava morint. Tenia 22 anys, i la seva estatura era normal, més aviat tirant a alta. No podia fer-hi res, i la jove va morir. Si us dic que aquella persona pesava... vint quilos, ja us podeu imaginar de què va morir.”
El que parlava així era un advocat, que va morir fa uns anys. De bona família, tenia temps i diners per viatjar. En un viatge per Àfrica se li avarià el cotxe, i a causa d’això, per casualitat, descobreix un lloc on hi ha un grup de persones malaltes de lepra, persones que van acabant la seva vida sense que ningú les atengui. Des d’aquell dia la vida d’aquell home canvia totalment: es dedica ja de per vida a lluitar contra aquesta malaltia i salvar les persones que la pateixen. Llibres, viatges, campanyes, visites a governants... Tot per demanar comprensió, ajuda, diners, lleis, generositat per solucionar el problema de la lepra.
“Jo continuaré creient –diu en un dels seus escrits- que la vida d’una persona, el somriure d’una persona, és més important i val molt més que totes les conquestes de l’espai. Jo continuaré creient en la persona i en l’amor que la farà lliure. Continuaré en la lluita de tots els dies, amb totes les forces, amb tot el cor, perquè en aquest món hi hagi més justícia, menys dolor i més felicitat”.

DIJOUS
DISCRIMINACIÓ PER LA RAÇA

Aquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials? 

                                                    DIVENDRES





divendres, 6 d’abril de 2018

ABRIL  2na setmana

             BON DIA: CREENCES!!!        



DILLUNS
 Carta de Sant Pau als corintis

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un cèmbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.     

DIMARTS





DIMECRES
















El dia més bell: avui.

La cosa més fàcil: equivocar-se.
L'obstacle més gran: la por.
L'error més gran: abaixar els braços.
L'arrel de tots els mals: l'egoïsme.
La distracció més bella: la feina.
La pitjort derrota: el desànim.
Els millors professors: els nens.
La primera necessitat: comunicar-se.
El que fa més feliç: ésser útil als altres.
El misteri més gtran: la mort.
El pitjor defecte: el mal humor.
La persona més perillosa: la mentidera.
El sentiment més roí: el rancor.
El regal més bell: el perdó.
El més imprescindible: la llar.
La ruta més ràpida: el camí correcte.
La sensació més grata: la pau interior.
L'esguard més eficaç: el somriure.
El millor remei: l'optimisme.
La major satisfacció: el deure acomplert.
La força més potent del món: la fe.
Les persones més necessàries: els pares.
La cosa , bella de totes: L'AMOR


DIJOUS
A 4'40h el podeu parar.


DIVENDRES



divendres, 23 de març de 2018

ABRIL  1ra setmana

             BON DIA: NATURA  !!!          

DIMARTS



DIMECRES 




 DIJOUS




DIVENDRES



dissabte, 17 de març de 2018


MARÇ  3a setmana

BON DIA: ENS ESCOLTEM !!!

DIMARTS



DIMECRES




DIJOUS




DIVENDRES

DEFORMACIÓ DE VERSIONS

ORDRE INICIAL DEL CORONEL AL COMANDANT: «Demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, fet que no passa tots els dies, que formin els soldats en el pati en vestit de campanya per a presenciar el fenomen. Jo els donaré les explicacions necessàries. En cas que plogui, que formin en el gimnàs».
EL COMANDANT AL CAPITÀ: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, segons el senyor coronel, si plou no es veurà res a l'aire lliure, llavors en vestit de campanya l'eclipsi tindrà lloc en el gimnàs, fet que no passa tots els dies. Ell donarà les ordres oportunes».
EL CAPITÀ AL TINENT: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu en vestit de campanya inauguració de l'eclipsi de Sol en el gimnàs. El senyor coronel donarà les ordres oportunes de si deu ploure, fet que no passa tots els dies. Si fa bon temps i no plou, l'eclipsi tindrà lloc en el pati».
EL TINENT AL SERGENT: «Demà a dos quarts de deu, per ordre del senyor coronel plourà en el pati de la caserna. El senyor coronel en vestit de campanya donarà les ordres en el gimnàs perquè l'eclipsi se celebri en el pati».
EL SERGENT AL CAP: «Demà a dos quarts de deu, tindrà lloc l'eclipsi del senyor coronel en vestit de campanya per efecte del Sol. Si plou en el gimnàs, fet que no passa tots els dies, se sortirà al pati».
EL CAP ALS SOLDATS: «Demà, a això de dos quarts de deu, sembla ser que el Sol en vestit de campanya eclipsarà al senyor coronel en el gimnàs, llàstima que això no passi tots els dies».



divendres, 2 de març de 2018


MARÇ 1a setmana

 BON DIA: SILENCI !!!

DILLUNS

                                                                                                                       
                                    
ME gustas cuando callas porque estás como ausente,

y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma

emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, 
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.

Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio

claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.

Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.



DIMARTS



DIMECRES



DIJOUS



DIVENDRES






diumenge, 25 de febrer de 2018

FEBRER 4a setmana

BON DIA: COMPROMÍS!!!


DILLUNS

PERDRE EL TEMPS AMB ELS ALTRES


Divendres matí, en un canvi de classe. Un noi es dirigeix a una noia. Ja fa temps que va darrera d’ella, i aquell dia es decideix: li proposa d’anar diumenge a la tarda a una festa que tenen muntada ell i un grup d’amics i amigues. La noia, de moment, dubta. ¡Quantes companyes haurien sospirat per una invitació d’aquell noi, el “guapo” de la classe! Al final li dóna la resposta: “Ho sento, no puc; ja estic compromesa”. “I es pot saber en què estàs ocupada?” -pregunta el noi. En aquell moment entra la professora i comença la classe. A l’hora del pati, el noi, una mica “mosca”, busca la resposta a la seva pregunta. I la noia, amb calma i amb convicció, la hi dóna: “He quedat amb un grup; alguns diumenges a la tarda anem a una residència d’avis i ens hi passem una bona estona amb ells, xerrant, escoltant-los, fent-los cantar... fent una mica el ‘burro’, però s’ho passen molt bé... i nosaltres també”. El primer que va passar pel cap del noi va ser burlar-se d’ella i tractar-la de “santurrona”, però es va aguantar. No se li hauria acudit mai que aquella noia, tan “maca” i “normal”, es dediqués algunes tardes de diumenge a “perdre el temps” d’aquella manera. 
De totes formes, allò el va fer pensar una mica. De fet, ell durant el cap de setmana feia el que volia, però també reconeixia que no sempre quedava satisfet. I aquella noia sempre li havia semblat que estava contenta i alegre. Ben mirat, no li semblava tan “normal”: atenta amb tothom, optimista, a vegades massa “madura” en segons quines discussions... Tot això el va decidir a conèixer-la una mica millor, i no precisament convidant-la a una festa. En poc més d’un any la vida del noi també va deixar de ser “normal”: els seus amics tampoc no imaginaven que un dia el veurien animant grups d’adolescents i de joves, i impulsant amb ells activitats de voluntariat. S’havia “compromès” de forma diferent.
Aquesta història és una història “sense noms”. Es podria haver posat el nom real dels protagonistes, però també es podrien posar molts altres noms d'històries semblants, amb persones joves que descobreixen una forma diferent de viure que els fa trobar un sentit diferent a la vida, i que els fa estar satisfets.

DIMARTS




DIMECRES

 



DIJOUS



DIVENDRES