dijous, 30 d’octubre del 2014

NOVEMBRE 1a setmana
 
CONFIANÇA
 
DIMARTS
Liderazgo basado en confianza  2’58
 

 
DIMECRES
L’ELEFANT I EL CIRC
Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. També a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em cridava l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia feia desplegament de pes, grandària i força descomunal... però després de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava subjecte només per una cadena que agafava una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra.
No obstant, l'estaca era només un minúscul tros de fusta tot just enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar l'estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig?
Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat... Per què l'encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l'elefant i l'estaca... i només el recordava quan em trobava amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut prou savi com per a trobar la resposta: "L'elefant del circ no escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit".
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit elefant subjecte a l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar tractant de alliberar-se. I malgrat tot el seu esforç no va poder. L'estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i que l'endemà ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent... Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós no escapa perquè CREU QUE NO POT ESCAPAR. Ell té el record de la seva impotència, d'aquella impotència que se sent poc després de néixer. I el pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai... Mai ...va intentar posar a prova la seva força una altra vegada ...
Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant: anem pel món lligats a centenars d'estaques que ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de coses "no podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar i no vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai podré. Vam créixer portant aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no ho vam tornar a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho de nou, posant en l'intent TOT EL TEU COR.
 
DIJOUS
CREURE EN L’UTÒPIC
Jo he somiat que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del món.
Jo he somiat encara que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com un gran torrent.
Jo he somiat també avui que en totes les altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins del seu Déu.
Jo he somiat també que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots el homes, aplegats, el veuran....
Jo he somiat també que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions del desesper i encendrem una llum nova damunt les tenebres del pessimisme.
Martí Luther King
 
DIVENDRES
Ten confianza en ti mismo  3’56
 


divendres, 24 d’octubre del 2014

OCTUBRE - 5a SETMANA


DILLUNS

MIRADA POSITIVA

La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents,  sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb  mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”
DIMARTS

You tube: Hoy te toca ser feliz    4’17  video amb lletra de Mago de Hoz



DIMECRES

 you tube: Disney Pixar short  Day and night   (5 m’ 16 )                     



DIJOUS
BONS AMICS
Aquella noia patia pel seu físic. Se sentia una noia desgraciada perquè el seu cos no li agradava i pensava que ningú no es fixaria en ella i que no la considerarien “maca”. Però la seva sort era que tenia un bon grup d’amics i amigues. Amb ells es va anar adonant que tenia més de positiu que de negatiu. Un dia el grup comentava com es veien els uns als altres. I un noi li va dir: “Tu ets una noia maca, agradable i, a més, inspires confiança”. A ella mai se li havia passat pel cap que això fos cert, o que algú ho digués sincerament (de fet, és una cosa que no ens sentim dir tots els dies). Des d’aleshores aquella noia es mira més al mirall, somriu més, és més oberta, mira sense enveja els altres i sempre diu allò que veu de positiu en cadascú. Va aprendre que reconèixer allò de bo que són o que fan els altres, és fer-los més feliços, i crea un ambient ple d’optimisme. Les felicitacions, si són sinceres, ens animen a tothom, i ens fan sentir-nos estimats. I qui se sent estimat, també estima.