Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs
eren els animals. També a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em
cridava l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia feia
desplegament de pes, grandària i força descomunal... però després de la seva
actuació i fins a una estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava
subjecte només per una cadena que agafava una de les seves potes a una petita
estaca clavada al terra.
No obstant, l'estaca era només un minúscul tros de fusta tot just enterrat
uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em
semblava obvi que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la seva
pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar l'estaca i fugir. El misteri és
evident: Què el manté llavors? Per què no fuig?
Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig
preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de
l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè
estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat...
Per què l'encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps
em vaig oblidar del misteri de l'elefant i l'estaca... i només el recordava
quan em trobava amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa
alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut prou savi com per a
trobar la resposta: "L'elefant del circ no escapa perquè ha estat lligat a
una estaca semblant des que era molt petit".
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit elefant subjecte a
l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet va empènyer, va tirar i
va suar tractant de alliberar-se. I malgrat tot el seu esforç no va poder.
L'estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat
i que l'endemà ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent... Fins
que un dia, un terrible dia per a la seva història, l'animal va acceptar la
seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós
no escapa perquè CREU QUE NO POT ESCAPAR. Ell té el record de la seva
impotència, d'aquella impotència que se sent poc després de néixer. I el pitjor
és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai... Mai ...va
intentar posar a prova la seva força una altra vegada ...
Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant: anem pel món lligats a
centenars d'estaques que ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de
coses "no podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar i no
vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai podré. Vam créixer
portant aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no
ho vam tornar a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho de nou,
posant en l'intent TOT EL TEU COR.
DIJOUS
CREURE EN L’UTÒPIC
Jo he somiat que els homes, un dia, s'aixecaran
i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada
negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat
per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes
respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també que, un dia, els ventres
buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al
final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del món.
Jo he somiat encara que, un dia, la justícia
brollarà com l’aigua i l’honradesa com un gran torrent.
Jo he somiat també avui que en totes les
altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi entraran els ciutadans
elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels
camins del seu Déu.
Jo he somiat també que, un dia, jauran junts
l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera,
i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui que s’alçaran les
fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà
una vall, que Déu es deixarà veure, que tots el homes, aplegats, el veuran....
Jo he somiat també que, gràcies a aquesta fe,
vencerem les temptacions del desesper i encendrem una llum nova damunt les
tenebres del pessimisme.
Martí
Luther King
DIVENDRES
Ten confianza en ti mismo3’56
divendres, 24 d’octubre del 2014
OCTUBRE - 5a SETMANA
DILLUNS
MIRADA POSITIVA
La sala de butaques d’aquell petit
local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia
escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses
interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida.
Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de
cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van
aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible
que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una
bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol
encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va
continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va
començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic
tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre
preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades.
Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el
que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha
canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra
vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres
mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el
que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o
deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o
indecisos, acovardits o valents, sempre
som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots
sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb mirada positiva? Sempre podríem tornar a
començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”
DIMARTS
You tube: Hoy te toca ser feliz 4’17 video amb lletra de Mago de Hoz
DIMECRES
you
tube: Disney Pixar short Day and
night (5 m’ 16 )
DIJOUS
BONS AMICS
Aquella noia patia pel seu físic. Se sentia una
noia desgraciada perquè el seu cos no li agradava i pensava que ningú no es
fixaria en ella i que no la considerarien “maca”. Però la seva sort era que
tenia un bon grup d’amics i amigues. Amb ells es va anar adonant que tenia més
de positiu que de negatiu. Un dia el grup comentava com es veien els uns als
altres. I un noi li va dir: “Tu ets
una noia maca, agradable i, a més, inspires confiança”. A ella mai se li
havia passat pel cap que això fos cert, o que algú ho digués sincerament (de
fet, és una cosa que no ens sentim dir tots els dies). Des d’aleshores aquella
noia es mira més al mirall, somriu més, és més oberta, mira sense enveja els
altres i sempre diu allò que veu de positiu en cadascú. Va aprendre que
reconèixer allò de bo que són o que fan els altres, és fer-los més feliços, i
crea un ambient ple d’optimisme. Les felicitacions, si són sinceres, ens animen
a tothom, i ens fan sentir-nos estimats. I qui se sent estimat, també estima.