ABRIL 3a
setmana
DILLUNS
L'home sense rostre (verídic)
Fa uns anys a un treballador se li va presentar l'oportunitat de millora la
seva ocupació i per això va emigrar amb la seva família des de New York fins a
Austràlia. En la família d'aquest home, hi havia un jove molt ben plantat, el
seu fill, qui tenia aspiracions de convertir-se en un famós trapezista d'algun
circ o ser un gran actor.
El
jove, mentre esperava que arribés la seva oportunitat amb algun circ o fins i
tot fer d'ajudant de qualsevol escenari, treballava en els embarcadors locals,
que vorejaven els pitjors sectors de la ciutat.
Caminant
a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat per cinc delinqüents que el volien
robar. En lloc de donar-los els diners que portava, el jove es va resistir. No
obstant, els cinc malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a
colpejar-lo salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu
rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort.
Quan la
policia el va trobar tirat al camí, van assumir que ja estava mort i van cridar
a la camioneta de la funerària. En el trajecte cap a la funerària un dels
policies el va sentir respirar roncament buscant aire i immediatament el van
traslladar a la unitat d'urgències de l'hospital.
Quan va
ser col·locat en una de les lliteres, una de les infermeres va mencionar amb
horror que aquest jove ja no tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats
terriblement, el seu crani, les seves cames i els seus braços estaven
fracturats, el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents
havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats de l'estructura
del crani.
Encara
que va salvar la vida, es va passar un any a l'hospital. Quan finalment va
sortir de l'hospital, el seu cos havia curat de les ferides, però tenia un
rostre d’aspecte monstruós que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no
era aquell jove ben plantat que tots havien admirat.
Quan el
jove va començar a buscar treball va ser rebutjat repetidament en tot arreu a
causa de l’aspecte repulsiu de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís
al circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de fer això
per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat i quasi ningú volia acostar-se o
acompanyar-lo. Va tenir pensaments suïcides. La situació no va canviar en cinc
anys.
Un dia
aquest jove va passar davant d'una església i buscant quelcom de pau, va
entrar. Després d'escoltar els seus laments un sacerdot se li acosta. Va sentir
molta llàstima per ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una
llarga estona.
El
sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove que li va dir que faria tot el
que estigués al seu abast per a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva
dignitat i la seva vida, sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en
un cristià exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria d'aquest
turment.
El jove
va assistir, des de llavors, cada dia als serveis religiosos on li agraïa a Déu
el salvar-li la vida i li demanava, tan sols, que li donés pau mental i la
gràcia per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a ser als
ulls de Déu.
El
sacerdot, a través dels seus contactes personals, va aconseguir els serveis del
millor cirurgià plàstic a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el
doctor era un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar en
veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança i amor a pesar de
l'horrible experiència que patia.
La
cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer també el millor treball de
reconstrucció dental. El jove es va convertir en tot el que li va prometre a
Déu que seria. Es va casar i va tenir fills. A més va aconseguir un èxit
impressionant en una carrera en què sens dubte hagués sigut l'últim a trobar
èxit si no hagués estat per la fe i
l'amor de les persones que es preocupaven per ell.
Aquesta
experiència ell la va fer pública. El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha
servit d'inspiració per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que
ell mateix va produir.
DIMARTS
CREU
PESADA
Un
jove, ja no podia més amb els seus problemes. Va caure de genolls, pregant:
"Senyor, no puc seguir. La meva creu és massa pesada".
El Senyor, com sempre, va acudir i li va contestar: "Fill meu, si no pots
portar el pes de la teva creu, guarda-la dins d'aquesta habitació. Després,
obre l'altra porta i tria la creu que tu vulguis". El jove va sospirar
alleujat. "Gràcies, Senyor", va dir, i va fer el que li havia dit.
A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans que no podia veure la
part de dalt. Després, va veure una petita creu recolzada en un extrem de la
paret. "Senyor", va murmurar, "vull aquesta", va dir
assenyalant-la. I el Senyor va contestar: "Fill meu, aquesta és la creu
que acabes de deixar".
L'alpinista
Es diu que un alpinista, il·lusionat
per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de
preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense
companys.
Va
iniciar l'ascens , se li va anar fent tard, i no s’havia
preparat per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar
al cim, fins que es va fer fosc.
La nit
va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot
era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven
darrera els núvols.
Pujant
per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al
precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques
més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.
Seguia
caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments
de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir
una estirada molt forta que quasi el parteix en dos…
Sí, com
tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a
una llarguíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura.
En
aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar:
"AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "…
De
sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci?
-
"Salva'm, Déu meu".
-
Realment creus que et puc salvar?
-"Per
descomptat, que si"
LLAVORS
TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…
Va
haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però
no la va tallar.
Explica
l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat,
mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…
DIJOUS
Desgràcia o benedicció
En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill de 17
anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava va trencar la reixa i
se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La gent del poble murmurava:
"quina desgràcia la seva, senyor Cipriano!", i ell, tranquil,
contestava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".
Dies després, el cavall blanc va tornar amb un magnífic
cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià dient-li: "quina
benedicció!", a la qual cosa el senyor Cipriano replicava: "potser
una desgràcia o potser una benedicció".
Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre
muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va fracturar
una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar, i la gent li deia a
l'ancià; "quina desgràcia la seva, bon home", a la qual cosa ell
replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".
Dies després va començar la guerra i tots els joves del
poble van ser portats al front de batalla, menys el fill del senyor Cipriano
per què anava coix i tota la gent del poble saludava l'ancià i li comentava:
"quina benedicció la seva, senyor Cipriano!".
I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una
vegada més dient: "només Déu ho sap, potser una benedicció o potser una desgràcia".
DIVENDRES
Petjades a la sorra
Una nit un home va tenir un somni on
caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es veien reflectides
escenes de la seva vida. Davant de cada escena veia a la sorra dos parells de
petjades: les seves i les del Senyor.
Després que passés davant d'ell l'última escena del seu somni, es va tornar a
mirar les petjades a la sorra. Va notar que en moltes ocasions, al llarg de la
seva vida, només hi havia un parell de petjades. Es va adonar que havia succeït
en els moments més tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va torbar molt, i li va dir al Senyor:
"Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries amb mi
fins al final. Tanmateix he notat que en els moments més difícils de la meva
vida només es veuen les empremtes de dos peus. No entenc per què m'abandonaves
quan més et necessitava".
El Senyor li va respondre:
"Fill!, benvolgut fillet meu; jo t'estimo i mai no t'abandonaria. En els
teus moments de prova i patiment, quan veus que només hi ha dues petjades, era
perquè jo et portava en braços".