divendres, 30 de gener del 2015

FEBRER 1a setmana

PERDÓ

DILLUNS
ESCRIT EN LA ROCA
Hi ha una preciosa llegenda àrab que explica que dos amics van de viatge d’una població a una altra, i caminen pel mig del desert. En un determinat punt del seu viatge tenen una forta discussió. Després de la discussió i de la baralla, un dels dos, sense dir res i amb aspecte de molt ofès, escriu sobre la sorra: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA DONAT UNA BUFETADA”. Continuen el seu camí i arriben a un oasi. Hi ha una gran bassa d’aigua fresca i decideixen banyar-s’hi. En un moment donat, aquell que havia estat ofès i agredit en la discussió que havien tingut anteriorment, es troba en perill a causa d’un problema en les cames, i està a punt d’ofegar-se. Crida, i el seu amic el salva. Quan ja està recuperat, pren el seu ganivet, busca una pedra gran i plana, i hi grava la frase: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA SALVAT LA VIDA”. El seu amic, intrigat, li pregunta: “¿Per què després de la nostra discussió vas escriure sobre la sorra i ara graves la frase sobre una pedra?” I, somrient, l’altre amic li contesta: “Quan, per la raó que sigui, un bon amic ens ofèn, hem d’escriure-ho sobre la sorra, on el vent de l’oblit i del perdó s’encarregaran d’esborrar-ho. Però els detalls d’estimació i d’amistat dels nostres amics hem de gravar-los en la pedra de la memòria del cor, on no hi haurà cap vent que pugui fer-los desaparèixer.” Realment és una història bonica. Si oblidéssim les ofenses, si les esborréssim de la nostra memòria, i només hi guardéssim els detalls d’estimació i d’amistat, segur que la nostra il•lusió i la nostra esperança es mantindrien sempre vives. ¡Quantes vegades la rancúnia i el record dels mals moments no ens deixen viure en pau!

DIMARTS


EL MAS HERMOSO CORTOMETRAJE DEL AÑO El unicornio de porcelana


DIMECRES
EXEMPLE DELS ANIMALS
Aquell petit antílop amb freqüència es trobava malalt. En l'estació de les pluges tenia dolor en les potes, i una infecció en la boca li produïa fortes molèsties quan menjava herba. A més, tossia molt durant la nit, i ningú no volia dormir al seu costat. I durant l'estació seca, beure l'aigua estancada li afectava molt a l'estómac, i la pols li irritava els ulls. I per acabar-ho d'adobar, la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit li causava dolors en les seves articulacions. Per a aquest antílop, la vida era una contínua lluita contra el dolor i la malaltia. Però el pitjor de tot no era el dolor físic, sinó la sensació de sentir-se abandonat per tots. Ningú no volia fer-li companyia per por de contagiar-se d'algun dels seus mals.
En una ocasió, mentre estava estirat al terra, afectat per una febre molt alta, va ser sorprès per una família de lleopards. No el van voler atacar, perquè van veure que estava molt malalt. Fins i tot el més petit del grup li va deixar una canya de sucre com a regal. Quan la febre li va baixar, l'antílop va pensar molt en la família de lleopards, que l'havien deixat viure i a més li havien fet un obsequi. I quant més pensava en ells, més li augmentava l'antipatia pels de la seva pròpia família, que mai no s'havien preocupat d'ell. Com que tenia molta experiència en suportar el dolor i la malaltia, va decidir dedicar-se a visitar els animals que estaven malalts, per consolar-los amb els seus consells. I va anar donant consells a diferents animals (un elefant, una zebra, una serp...) Els únics que no visitava ni aconsellava eren els de la seva família, perquè no era capaç d'oblidar ni de perdonar les vegades que l'havien deixat sol i abandonat. Un dia, després d'haver visitat un camell, va anar a fer un passeig per la selva, i va trobar un antílop, un animal de la seva família, que estava malalt estirat sobre l'herba. Al començament va tenir la temptació de deixar-lo com estava, però després de veure les llàgrimes que li queien dels ulls, es va compadir d'ell i va decidir ajudar-lo. Li va fer companyia i el va estar refrescant fins que la febre li va baixar. Quan es va recuperar del tot, l'altre antílop, agraït, va regalar al nostre protagonista una canya de sucre. Aquell dia es va reconciliar amb els seus germans i ja no tenia problema en ajudar-los. La seva fama va augmentar molt entre els de la seva espècie.
A vegades costa fer el primer pas cap a l'amistat o el perdó. Però si tenim el valor de fer-ho, la recompensa que rebem és més gran que tots els nostres esforços.

DIJOUS


Odio Por Amor - Juanes - CON LETRA


DIVENDRES
MOCADORS A L’ARBRE

El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrera la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d'una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d'haver marxat. Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s'atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l'arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l'estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.
Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l'estona pensant en l'arbre. Unes vegades se l'imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l'imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.
Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre... i no va poder reprimir un gest d'alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l'arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors... Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l'oportunitat de tornar a començar...
Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?

dissabte, 24 de gener del 2015

   GENER  4a setmana

PAU



DILLUNS

EL MON SERIA MES FELIC..


DIMARTS

És fràgil el mot,
dúctil el concepte.
Ha de dominar el món:
és el gran repte.

S'enfila pels núvols
i dibuixa coloms
amb branques d'oliveres
entre plomes al vol.

Equilibri de forces,
balanceig i raons.
Raons solemnes
o raonables qüestions?

Pau a la Terra
sota la llum del Sol.
I dia a dia gaudir de l'estrena
del més fràgil mot.

Isabel Barriel

 


DIMECRES
La rosa de la paz Amaral 2 con letra IES Sentmenat

DIJOUS

- La pau és lluitar contra tot allò que és separació, guerra, odi, injustícia.
- La pau és possible, perquè l'amor és possible.
- La pau és la guerra feta amb d'altres mitjans.
- La pau no és absència de guerra, sinó justícia volguda per Déu.
- La pau no és absència de conflictes, sinó el resultat de saber-los resoldre.
- La pau no és fruit de la guerra, sinó de la concòrdia.
- La pau no és un somni: és una tasca.
- La pau no ve tant de no escoltar canons, sinó d'escoltar els cors.

DIVENDRES

Imagine - Dia Mundial de la Paz

 




dijous, 15 de gener del 2015

GENER   3a setmana

FELICITAT

DILLUNS


Be Happy/Se Feliz
  
DIMARTS

Recepta per a preparar una vida feliç

Prengui uns quants mesos sencers, d'un any qualsevol, netegi'ls d'amargor, de rumors, d'odis i de gelosia fins deixar-los tan nets com li sigui possible.

Talli cada mes en 30 o 31 parts. No intenti cuinar tota la fornada de l'any junta, prepari només una porció petita cada vegada. Barregi-ho cada dia amb una part de coratge, una de treball, una de constància i una de paciència
Afageixi a parts iguals: esperança, solidaritat, bondat i fidelitat.
Aromatitzi amb una part d'oració, una de meditació i algunes bones accions.
Assaoni la barreja amb bastant bon humor, un rajolí d’inconsciència i un toc de bogeria.
Aboqui-ho en un gran recipient untat d'amor i cuini'l amb entusiasme.
Decori'l amb alguns somriures i serveixi'l amb calma, generositat i alegria.
... i llest! A gaudir de l’exquisit menjar...

DIMECRES
SER FELIÇ AMB EL NECESSARI

Enmig de l’estiu, estic en un bar de poble, tot prenent una beguda amb un pare de família, jove. Mentre beu i assaboreix la seva Coca-Cola, em comenta que per ser feliç no cal tenir ni fer grans coses, l’important és estar a gust amb un mateix i valorar el que es té en cada moment, sense patir pel que no es pot fer o pel que no es pot tenir. I se’l veia feliç mentre deia això.
Pels mateixos dies llegeixo amb interès una entrevista que en una revista feien a un cantautor andalús, i em fixo en una frase que resumia la seva forma de pensar sobre algun aspecte de la societat actual. La frase no era seva, sinó que l’havia sentit d’una senyora gran, una d’aquelles senyores –deia ell- que, “amb la seva experiència, han adquirit la capacitat d’entendre el que passa en la societat, i de distingir el que va bé i el que no va bé”. Aquesta senyora deia: “Ahora hay más de todo para la boca, pero menos alegría”. Si ens parem a pensar, tenim de tot, efectivament, i volem tenir encara més; així està muntada la nostra societat de consum: tenir més, no privar-nos de res, anar a la moda (si no sembla que es fa el ridícul)... Però això no sempre ens fa ser més feliços; hi ha “menys alegria”, com deia aquella senyora. Certament que hi ha una alegria externa (festa, anar d’aquí allà, cantar i ballar la cançó de moda –que normalment no elegim nosaltres-, concursos de tot tipus amb molt soroll i molts crits...) Però tot està dintre de la cadena consumista, tot està muntat perquè ho consumim. I tot envoltat de soroll, com si algú ens digués “no cal que et paris a pensar; tu corre, compra, riu i crida”.
Enmig de l’estiu, la frase d’aquesta senyora em va fer pensar on busquem realment la nostra felicitat, la nostra alegria. ¿Som capaços de ser feliços amb el que som o amb el que tenim? ¿O necessitem de moltes coses i patim perquè no les tenim?


DIJOUS
NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.
Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il•lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il•lusió.


DIVENDRES
CONTEMPLAR UN FORAT

Un avar va enterrar el seu or al peu d'un arbre que creixia en el seu jardí. Totes les setmanes el desenterrava i el contemplava durant hores. Però, un bon dia, va arribar un lladre, va desenterrar l'or i l'hi va robar. Quan l'avar va anar a contemplar el seu tresor, tot el que va trobar va ser un forat buit.
L'home va començar a fer crits de dolor. A l'instant els seus veïns van acudir corrent a esbrinar el que passava. I, quan ho van esbrinar, un d'ells va preguntar:
- Utilitzava vostè el seu or en alguna cosa
- No,- va respondre l'avar. L'única cosa que feia era contemplar-lo totes les setmanes.
- Bé, llavors - va dir el veí - pel mateix preu pot vostè seguir venint totes les setmanes i contemplar el forat.
No són els nostres diners, sinó la nostra capacitat de gaudir, el que ens fa rics o pobres.