ABRIL  2a setmana

FE - CREENCES

DIMARTS

El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix havia anat un dia a demanar-li consell:
- Vull jugar a l'amagatall amb els homes. He preguntat als meus àngels quin seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?
Va respondre el mestre:
- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a buscar-te.

DIMECRES

FE I PARAIGUA

En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:

- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.

- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.

- Quina?, -van respondre tots.

- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.

- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.

Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.

- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta
- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.

- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.

- Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?

DIJOUS

EL NÀUFRAG

L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.

Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.

- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.

DIVENDRES

Pere Casaldaliga, Bones persones

MARÇ 4a setmana

NATURA

DIMARTS

Impresionante Aurora Boreal - Maravillas De La Naturaleza HD

DIMECRES

Por favor, salvemos al mundo

DIJOUS

Naturaleza en movimiento 

DIVENDRES

La mejor vista de la Tierra desde el Espacio

MARÇ 2n  Setmana

SILENCI

Dilluns

Farem SILENCI: que tanquin els ulls i no projecteu la imatge.

Dimarts

GRÀCIES AL SILENCI

Un home, completament perdut en el desert, es desesperava de poder trobar aigua. Amb penes i treballs anava pujant i baixant dunes i mirant en totes direccions amb l’esperança de veure en algun lloc un corrent d’aigua. Però tot era inútil. Mentre avançava va ensopegar amb un arbust i va caure a terra. I allí es va quedar, sense forces ni tan sols per poder-se aixecar, sense ganes de continuar lluitant i sense l’esperança de sobreviure. Estirat a la sorra, derrotat i abatut, de sobte va ser conscient del silenci del desert. Es va adonar de la tranquil•litat que hi havia, una tranquil•litat que no era destorbada pel més mínim soroll. De sobte va aixecar lentament el cap: havia sentit alguna cosa. Una cosa tan suau que només podia detectar una oïda molt aguda i enmig d’un silenci absolut com aquell: el so de l’aigua quan corre tranquil•la i serena. Aquell soroll, que abans no havia pogut sentir, el va animar. Es va aixecar i no va parar de caminar fins que va trobar un rierol de netes i refrescants aigües.
Dues coses:
• A vegades en passen coses que no encaixen en els nostres plans, coses contràries al que ens imaginem i volem: també d’aquestes coses podem aprendre si no ens desesperem i si hi posem l’atenció necessària.
• Si sempre estem envoltats de soroll, també el nostre interior s’omple de soroll; i el soroll no ens deixa reflexionar, no ens deixa pensar en qui som, en com som, en el que ens passa, en com actuem... I els homes i les dones, els nois i les noies, per tal de créixer com a persones, necessitem moments per “pensar”. I això només ho trobarem enmig del silenci.

Dimecres

SILENCI PER ESCOLTAR...

En una ocasió, estant amb un grup de joves en una zona de muntanya, de sobte, en el moment en què es començava a fer de nit, un d’ells ens va convidar a tots a callar i a escoltar. I no ho va fer perquè escoltéssim algun soroll estrany de la natura o d’algun animal, no. Ho va fer per estar un moment sense escoltar absolutament res: un silenci total, increïble i impressionant, al qual no estem acostumats. Uns amics explicaven una cosa semblant d’un moment del seu viatge d’estiu: l’experiència d’estar una estona al vespre enmig del desert, sense sentir cap soroll de cap tipus...
Si jo vull conèixer millor una persona necessito escoltar-la. Si no ens escoltem no ens coneixerem. Si ens coneixem, podrem saber com pensen els altres, podrem saber què els passa... I aleshores tindrem motius per respectar-los, per estimar-los... Però, a part de conèixer els altres, hem de conèixer algú més? Sí: a nosaltres mateixos. La persona també s’ha de conèixer a ella mateixa, ha de saber per què actua d’una forma o d’una altra, per què està trista o contenta, per què s’enfada o per què riu, etc. Això, que a primera vista, sembla tan fàcil, no ho és. De fet, moltes persones pateixen, ho passen malament, simplement perquè no es coneixen a elles mateixes o perquè tenen una idea equivocada d’elles mateixes. ¿Ens pot ajudar alguna cosa a conèixer-nos millor? Sí. Entre moltes altres, penseu en l’exemple del silenci que hem explicat al començament. Quan una persona està envoltada de silenci pot més fàcilment pensar en ella mateixa, descobrir-se com és. Nosaltres estem envoltats de sorolls, i els sorolls no ens ajuden a pensar. Alguns sorolls ens vénen de fora, però altres ens els busquem, potser perquè no sempre ens interessa parar-nos a pensar en nosaltres mateixos. Ens aniria molt bé una mica més de silenci i d’estar a soles. Cal fer-ho, cal que un es conegui a si mateix. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, és possible que visquem enganyats, ...i és possible també... que no ens arribem a estimar. Perquè això –estimar-se a un mateix -, però no sempre resulta tan fàcil com sembla.

Dijous

EL ÚLTiMO DE LA FiLA Cuando el mar te tenga (con letra) a mi madre... PLANEt26

Divendres

ESTAR EN CALMA

Un home va anar a visitar un monjo de clausura i li va preguntar què era el que ell aprenia de la vida que portava, basada sobretot en el silenci. El monjo estava traient aigua d’un pou i li va dir al visitant: “Mira al fons del pou ¿Què hi veus?” L’home va mirar tal com el monjo li havia dit i li va contestar: “Doncs no hi veig res”. Durant una estona el monjo es va quedar quiet i en silenci, i després li va tornar a dir al visitant: “I ara, ¿què hi veus?” L’home va tornar a mirar i aleshores va dir: “Ara em veig a mi mateix, com si l’aigua fos un mirall”. I el monjo li va contestar: “En efecte; quan jo poso la galleda, l’aigua del pou està agitada. En canvi ara està tranquil•la. Això mateix és l’experiència del silenci. Quan la persona està en pau i en calma, és més capaç de descobrir-se a ella mateixa”.
Un dia una alumna em deia que s’havia proposat fer les coses amb més calma, sense atabalar-se tant, per poder-les fer millor. És un bon propòsit, que ens aniria bé a tots: el nerviosisme, l’agitació i la intranquil•litat no ens ajuden gens a fer les coses bé; sí que ens hi poden ajudar la tranquil•litat, la calma i -¿per què no?- el silenci. A més, sense silenci i sense calma ens és molt més difícil descobrir com som, saber com fem les coses i com podem millorar. Aquesta noia que manifestava la seva intenció de procurar no atabalar-se tant, d’anar amb més calma, segur que ho va descobrir i pensar justament en un moment de calma i de silenci.