ABRIL 4a setmana

PREJUDICIS

DILLUNS

VALORAR PER LES APARENCES

Era un home molt conegut per la seva dedicació a projectes de tipus social amb els nois i amb els joves, i també per la seva senzillesa, bondat i sentit de la justícia. Aquestes persones, quan comencen a fer-se una mica famoses, acostumen a ser admirades per tothom, i sempre tenen alguns “admiradors” entre la gent important (polítics, gent de diners, alguns artistes...), que el que els interessa en realitat és poder-se fer la foto junts, i així tenir més publicitat.
Aquest home del qual estem parlant va ser invitat un dia per una d’aquestes persones riques, amb motiu d’una celebració familiar. El convidaven a dinar, parlaria de les seves accions amb els joves marginats, i fins i tot li donarien algun donatiu per als seus projectes. El nostre amic va acceptar la invitació. El que passa és que -en part perquè no era massa amic de seguir segons quins protocols, i en part per veure què passava- es va presentar vestit de forma senzilla, molt senzilla. Tan senzilla que els criats de l’home que l’havia convidat no el van conèixer, el van prendre per un pidolaire i no el van deixar entrar, seguint les ordres que des d’una finestra els donava dissimuladament el seu amo. Aleshores el bon home, amb tota la paciència, va tornar a casa i es va posar el millor vestit que tenia, amb les corresponents americana i corbata. I així vestit es va dirigir a la casa de l’home ric, on l’estaven esperant. Aquesta vegada va ser ben acollit... Després de fer les salutacions i les reverències pròpies del cas, tothom es va dirigir al menjador, on hi havia la taula, preparada com en les grans ocasions. Aleshores va ser quan el nostre home va fer una cosa que, de moment, ningú no va entendre. Es va treure l’americana i la corbata, les va posar ben plegades sobre la seva cadira, i ell es va apartar discretament de la taula. Els familiars i amics del qui l’havia convidat, estranyats d’aquest comportament, no sabien què dir, i al final li van preguntar: -¿Per què no seu i menja? A la qual cosa ell va respondre: -No tinc molt clar si aquest dinar se m’ha ofert a mi. Em fa la impressió que més aviat està més dedicat al meu vestit que a la meva persona. Per això crec que són la corbata i l’americana les que han de seure a taula amb vostès...
Del comportament que van tenir amb aquesta persona quan no la van deixar entrar a casa se’n diu “discriminar”. ¿No ens passa a nosaltres a vegades, que d’entrada no acceptem una persona només per la seva aparença externa? Cal conèixer les persones per tal de formar-se un judici sobre elles; no es pot fer superficial, perquè podem arribar a ser injustos

DIMARTS

Don't Worry , Be Happy. Subtitulada al español

DIMECRES

UN GAT VALENT
 

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"
Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.

 

DIJOUS

 

El tazón de caldo !!!

ABRIL   4a setmana

PRUDÈNCIA

DILLUNS

EL CUENTO DE LA LECHERA

Una vez la hija de un granjero llevaba muy contenta un cántaro lleno de leche recién ordeñada. Esta leche la vendería cuando llegara al pueblo, así que mientras caminaba comenzó a soñar despierta y en voz alta decía:
“ Cuando venda esta leche tan cremosa y fresca la venderé a buen precio y luego compraré una gallina ponedora. La llevaré al gallinero y al cabo  de un tiempo tendré más de cien pollitos en mi corral.”
La lechera seguía sacando cuentas y decía:
- Cuando los pollitos cuando crezcan y estén listos los venderé a un alto precio, de modo que compraré un lindo cerdito al cual cuidaré y engordaré con bellotas del campo, para que   esté grande. Entonces lo venderé.  Luego con ese dinero me compraré una vaca que me dará leche sin cesar con un ternerito y los tendré jugando en el campo todos los días.
Era tanta la alegría que tenía la lechera con sus planes futuros que se tropezó con una piedra, donde el cántaro rodó por el suelo, derramándose toda la leche y acabando todos sus planes en un instante.
Pobre lechera que al ver tan triste momento, entre lágrimas exclamó:
“Cómo antes estaba, ahora me quedo: sin ternera, sin vaca, sin cerdito, sin pollitos, sin gallina, sin huevos y sin leche.”

Moraleja de la fábula de la Lechera:

Muchos de nosotros anhelamos y soñamos con tener muchas cosas o lograr algo importante en nuestras vidas, pero alguna vez nos preguntamos ¿que estamos haciendo para lograrlo?. Seamos relistas y no nos confiemos que con determinada cosa que hagamos será la solución para todo en nuestra vida. La vida te presenta  situaciones que uno debe superar. No seas impaciente con el futuro. Sé precavido y mira bien por donde caminas para que no te sorprenda algún obstáculo que te prive de tus metas . Disfruta de lo que tienes y haz el bien, que el futuro que tanto sueñas será bello cuando cuides bien tu presente.

DIMARTS

SABER CALCULAR

Expliquen que una vegada un home va enviar el seu jove fill a omplir un càntir al riu, i li va dir que tornés de seguida. El noi va obeir i es va encaminar cap el riu, mentre el seu pare l’observava de lluny. Aleshores va veure com el jovenet posava el càntir a sota d’un salt d’aigua, però era tanta la quantitat d’aigua que baixava, i tanta la força que portava, que no podia entrar en el recipient, perquè el coll i la boca d’entrada eren molt estrets. I quan el fill va tornar amb el càntir, el va ensenyar al seu pare: tenia aigua, però el coll se li havia trencat, perquè havia xocat diverses vegades contra la pedra, a causa dels cops rebuts per la força de l’aigua. Aleshores el pare li va preguntar: “¿Per què no has anat a un lloc més tranquil del riu i simplement hi has submergit el càntir per omplir-lo? ¿No has vist que en aquell salt l’aigua baixava amb massa força?”. -“Sí, pare -va contestar el noi-. Però és que volia omplir-lo el més ràpid possible, i pensava que així ho faria abans”.
Moltes vegades volem omplir-nos, i omplir el nostre temps, amb massa coses, i de forma massa accelerada, sense tenir en compte la nostra capacitat i les nostres possibilitats. O ho volem tot ja, de seguida, en el moment... I no tenim present que les coses necessiten un procés, que la precipitació no és una bona amiga, que també necessitem moments de calma, de tranquil•litat, de pensar les coses. Així evitarem haver-nos de lamentar per alguna cosa feta, de la qual després no estem satisfets, i no haurem de dir allò de “si ho hagués pensat millor...”.

DIMECRES

EVITAR ACCIDENTS

Una persona que treballa en la construcció m’explica l’accident que va estar a punt de tenir amb una màquina: per pura casualitat no va estar enganxat per la màquina –de gran potència-, que l’hauria pogut arrossegar i destrossar-li alguna part del cos. Ho explica amb ganes, perquè s’ha salvat d’una bona desgràcia, i fa servir una expressió que s’utilitza en casos semblants: “He tornat a néixer”. I tot, segons explica, per un excés de confiança, per refiar-se massa, per no anar amb compte amb les mesures de seguretat que poden evitar un accident.
El respecte a un mateix passa també per preveure en què ens pot perjudicar a nosaltres mateixos les nostres actuacions. No cal ser unes persones que tenen por de tot i que a tot arreu es pensen que es faran mal, però tampoc unes persones imprudents que no calculen els riscos i tenen actuacions temeràries. Si la nostra persona ha de quedar perjudicada per una tonteria, és millor pensar-s’ho abans d’actuar. I quedi clar que he dit “per una tonteria”. Si alguna vegada tenim la mala sort de prendre mal per alguna “causa justa” (per exemple, ajudant o defensant algú), podem quedar fins i tot satisfets. Però jugar-se el tipus sense més ni més, o per coses que no valen la pena, no deixa de ser una imprudència estúpida. Hem de saber combinar la prudència amb el risc. Pensem bé, doncs, fins i tot a l’hora de jugar, però, sobretot, a l’hora de fer certs “experiments” amb bicicletes, amb motos, o, simplement, amb el nostre cos. Tinguem cura de la nostra persona, del nostre cos.

DIJOUS

PROVERBIS ANTICS

 En una de les hores de Religió d’una classe de Primer d’ESO, vaig obrir la Bíblia per llegir un exemple d’un dels tipus de llibres que la formen, d’aquells llibres que donen consells per portar una vida de seny. Era el llibre dels Proverbis, i el meu dit es va moure per un dels capítols agafats a l’atzar, i el primer que vaig veure va ser el proverbi següent: “El xafarder tot ho xerra; no tinguis tractes amb el bocamoll”. “Bocamoll” en castellà té una traducció que s’entén perfectament: “bocazas”. El consell està molt clar: no et relacionis amb aquelles persones que saps que tot ho xerren, si és que vols guardar amb una certa intimitat el que penses i el que fas. Vaig pensar que -vés per on- ens havia sortit una citació que venia molt al cas amb el que passa a vegades en algunes classes o en alguns grups d’entre nosaltres. Hi ha persones que tenen el costum de xerrar-ho tot, i sempre per embolicar a uns i altres. I, curiosament, al qui és bocamoll li costa corregir-se del seu “vici”, i els altres no n’aprenen mai, i continuen donant crèdit a tot el que diu. I us puc assegurar que va sortir aquest verset per pura casualitat, que no estava preparat. Igual que no estava preparat el següent proverbi, un que hi havia a la pàgina del costat, i on se’m van parar els ulls: “És un honor retirar-se d’una disputa; el neci sempre s’hi embolica”. Alguns tenen també la rara habilitat de trobar-se embolicats en totes les disputes, però perquè s’ho busquen. Una “retirada a temps” és sana, i honrosa, com ve a dir el text bíblic.
És curiós com fins i tot la casualitat a vegades ens fa veure coses importants. Però només les veurem si sabem estar atents. I també és curiós com unes coses escrites fa molts segles és com si estiguessin escrites per a nosaltres, perquè ens serveixen per a les nostres actituds actuals. I és que en la persona humana, malgrat tots els seus progressos i la seva evolució, hi ha sempre uns aspectes que es mantenen, tant de bons com de dolents. I després de segles i segles, mai no aprenem, i caiem en el mateix.

DIVENDRES

SHÉ - Adios mama video oficial HD mp4

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA

DILLUNS

ESCLAVITUTS DEL NOSTRE TEMPS

“Hi ha un mercat vergonyós, organitzat per manipuladors que guanyen unes xifres altíssimes de diners, a costa de joves talents del futbol”. Això afirmava Pelé, la gran estrella del futbol mundial del segle XX, i que després va ser ministre d’Esports del Brasil i sotpresident de la FIFA. Fa referència a joves talents africans, que són “comprats per quatre rals, i que després són venuts per alguns milions, i amb l’esperança que el dia de demà puguin produir milers de milions”. Ja fa molt de temps que es tenen notícies de persones que, per una mica de diners, poden fer sortir del seu país nois que tenen bones qualitats per al futbol per tal que siguin entrenats a l’estranger. Quan estan fora del seu país d’origen, el nom d’aquests nois és canviat, i se’ls dóna una nova documentació. Si tenen sort, podran triomfar en el món del futbol, però no seran els amos de la seva vida, sinó que estaran sempre a mercè dels seus patrocinadors, que són els que decideixen el seu futur i els que fan el gran negoci a costa d’ells. I si fracassen, l’únic futur que els espera és el carrer, i una gran càrrega de ràbia i de desil•lusió. Estem parlant d’esclaus, esclaus del nostre temps; persones que, per uns pocs diners, són obligades a produir beneficis per a uns altres, en aquest cas, aprofitant el món de l’esport. Per increïble que sembli, això passa en el nostre món. Com si la vida i els drets de les persones no importessin... Cadascú de nosaltres, cada company i cada companya, cada persona -encara que ens sembli senzilla i poca cosa- és precisament això: una persona. I per aquest fet es mereix el nostre respecte, i que la considerem important i valuosa.

DIMARTS

CRIDA DESESPERADA

Primera setmana del mes d’agost de 1999. Una notícia ocupa els informatius de manera especial: dos nois adolescents (14 i 15 anys) de Guinea són trobats morts en el tren d’aterratge d’un avió que anava des d’aquest país africà a Bèlgica. Es van amagar entre les rodes de l’avió per intentar fugir del seu país, de la seva situació, i per arribar a Europa... Cada vegada més persones del continent africà intenten fer el mateix pel mar, i perden la vida en l’intent. Però aquest cas del qual parlem va cridar més l’atenció per tractar-se de dos nois joves. A més, pocs dies després de donar la notícia de la mort dels dos adolescents, els mitjans de comunicació en tornaven a parlar: entre les coses que portaven els nois, els havien trobat una carta escrita per ells i dirigida als “responsables d’Europa”. Una de les moltes associacions que van lamentar-se de la mort d’aquests dos joves va dir: “Dos nois han vingut a morir a casa nostra, amb un missatge dirigit al cor d’Europa, als responsables d’aquest ric continent nostre”. Un ministre de Bèlgica va fer pública aquesta carta que, segons ell, era “un crit per una vida millor”. Segons el que van difondre els mitjans de comunicació, a la carta es podien llegir fragments com aquests: “Tenim el plaer d’escriure-us aquesta carta per parlar-vos sobre l’objectiu del nostre viatge i el patiment dels nens i joves de l’Àfrica. Senyors responsables d’Europa, fem una crida a la vostra solidaritat perquè ajudeu l’Àfrica. Ajudeu-nos, patim enormement, ajudeu-nos, tenim problemes i algunes mancances en qüestió de drets dels infants. Tenim guerres, malalties, fam... Tenim escoles, però no s’hi pot rebre una bona educació ni una bona formació; només en les escoles privades, però cal tenir molts diners per anar-hi i els nostres pares són pobres... Si veieu que ens sacrifiquem i exposem la nostra vida, és perquè la gent pateix molt a l’Àfrica i té necessitat de vosaltres per lluitar contra la pobresa i acabar amb les guerres...”
Fa pensar, oi? Un periodista redactava: “El més segur és que la mort d’aquests dos nois adolescents de Guinea no hagi estat inútil. El seu intent de fugir de la pobresa i buscar un futur millor a Europa va fracassar, però el que no haurà fracassat és la seva voluntat de denunciar la misèria en què viuen milers de nens de l’Àfrica”. Esperem que fets com aquest, a part de fer pensar, ajudin a millorar la situació de tantes i tantes persones.

DIMECRES

DISCRIMINACIÓ PEL COLOR DE PELL

Aquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials?

DIJOUS

EL TOP 100

En aquest món nostre, cada dia ens esforcem per anar més lluny, per progressar... I moltes vegades, sense notar-ho, competim per tenir més i per ser millors que els altres. En la nostra cultura abunda més la competència i l’egoisme, que no pas la generositat o el compartir. I això es mostra en molts aspectes de la vida. Cada any la revista “Forbes” publica el Top 100 de les persones més riques del món. I es dóna a conèixer àmpliament el llistat, en el qual apareixen reines, sultans, banquers, amos de multinacionals, genis de la informàtica, i altres. I es veuen unes xifres immenses de centenars de milers de milions de dòlars, que repassem amb una barreja de curiositat, estranyesa, enveja i escàndol.
¿Us imagineu si es volgués fer la llista contrària, la de les cent persones més pobres? Seria interessant per comparar, però seria una mica difícil. És fàcil ordenar de més a menys les persones que tenen més centenars de milers de milions de dòlars... Però seria una tasca impossible ordenar de menys a més centenars de milions de persones que tenen... zero dòlars (ni milions, ni milers, ni centenars: zero). I són centenars de milions de persones; caldria molt de paper per fer el Top de la Pobresa.
Així que, mentre ens passen per la cara els palaus i les mansions de cent persones, existeixen a la vegades centenars de milions que es moren de fam i que només coneixen la misèria. ¿És que no n’hi ha prou per a tothom? ¿És que falta feina? No: el que sobra és egoisme i ganes de viure per malgastar. La majoria de la riquesa del món està en mans d’una minoria, de la qual formem part molts de nosaltres. Podem viure al marge d’aquesta realitat o tendir la mà i, en la mesura de les nostres possibilitats, compartir. És qüestió de decidir.

DIVENDRES

TRISTES HISTÒRIES REALS

“Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.