NOVEMBRE 5na setmana

COMPRENSIÓ

DILLUNS

DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ

Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistent social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.

DIMECRES

L’OSTRA I EL PEIX

Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, Que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.

DIJOUS

DIVENDRES

Testimoni de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres.

"Fa unes setmanes, una parella jove va venir a casa nostra per oferir-nos una gran quantitat de diners per per als pobres. A Calcuta donem de menjar a 9 mil persones al dia. Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. Els vaig preguntar : "D'on han tret tants diners?" Ells em van respondre: "Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-los a vostès tots aquests diners".

NOVEMBRE 3a  setmana

COMPARTIR

DILLUNS

El judici final

»--Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.  Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;  anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.

 »Llavors els justos li respondran:

»Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?  ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?  ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

 »El rei els respondrà:

»-Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.

 »Després dirà als de la seva esquerra:

»--Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels.  Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure;  era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.

 »Llavors ells li respondran:

»--Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

»Ell els contestarà:

»--Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. 

DIMARTS

DIMECRES

·        Más se unen los hombres para compartir un mismo odio que un mismo amor

·        Lo mejor que podemos hacer por otro no es sólo compartir con él nuestras riquezas, sino mostrarle las suyas.

·        Amigos verdaderos son los que vienen a compartir nuestra felicidad cuando se les ruega y nuestra desgracia sin ser llamados.

·        Dar solamente aquello que nos sobra no es compartir sino dar limosna.

·        Quiero compartir con vosotros el secreto que me ha llevado a alcanzar todas mis metas: mi fuerza reside únicamente en mi tenacidad. (Luis Pasteur)

DIJOUS

DIVENDRES

Equidad de género (Igualdad de género)  1’01

NOVEMBRE  3a setmana

BONDAT

DILLUNS

DIMARTS

L’AVENTURA DE SER BONA PERSONA

Un escriptor famós va dir en certa ocasió: "Ser una persona bona és una aventura molt més difícil que fer la volta al món en un vaixell de vela". I una escriptora també famosa va declarar en una entrevista: "Prefereixo una persona autènticament bona a una persona intel•ligent, però que no sigui bona". Suposo que tots hem conegut i hem tingut relació amb persones bones, persones bones de veritat. Estar en la seva companyia és una cosa agradable, et fa sentir tranquil i feliç. Per què no ser cadascun de nosaltres una d'aquestes persones? Per què no fer que tots els que estan al nostre costat trobin en nosaltres unes persones agradables i amables, al costat de les quals doni gust conviure?
Podem ser -i hem de ser- els protagonistes de la bona convivència entre nosaltres; de cadascun de nosaltres depèn que hi hagi bon ambient a l'escola, a casa, o entre els amics. Fer una bona cara, tenir un bon tracte, ser amables, saludar... Tot són petites coses que ajuden a millorar la nostra convivència. No les oblidem, i d'aquesta manera també ens afegirem a la gran quantitat de persones que van escampant bondat per tot arreu. I amb això estarem contribuint a una gran obra; perquè en la vida del nostre món es necessita que es vegi la molta bondat que ja existeix, i que vagi augmentant cada vegada més. Tots podem col•laborar-hi.

DIMECRES

Feliços  els nets de cor, serens de ment i alegres d'esperit, perquè coneixeran l'amor.

Feliços  els pobres, condemnats a estar privats fins i tot del necessari per a viure, i aquells que no se senten enganxats a res i estan plens d'esperança.

Feliços  els portadors d'esperança en els diferents racons del nostre món: perquè segur que esperen un món millor per a tots, el Regne promès a tots.

Feliços  els qui busquen aturar-se un moment, els qui busquen i troben un moment de silenci: perquè creixeran interiorment, acolliran i transmetran esperançà.

Feliços  els qui es conformen amb el que tenen ( sigui poc o molt), d'ells és el Regne

Feliços  els qui no odien a ningú, no insulten ni alcen la mà contra l'enemic, sinó que tenen compassió de qui sofreix i conserven la dolçor dels nens, perquè heretaran la terra.

Feliços  els qui obliden les ofenses, no condemnen a l’altre ni guarden rancor, perquè seran estimats.

DIJOUS

FRASES CÈLEBRES

• "Els homes s'equivoquen més sovint per ser massa llestos, que per ser massa bons."
• No tots els homes poden ser grans, però poden ser bons."
• "L'únic símbol de superioritat que conec és la bondat."
• "Si fem el bé per interès, serem astuts, però mai bons."
• "Només hi ha una manera de posar terme al mal, i és el tornar bé per mal."
• "La bondat és la cadena d'or que enllaça amb la societat."
• "No fer el bé ja és un mal molt gran."

DIVENDRES

ABRIL  3a setmana

FE - CREENCES

DILLUNS

L'home sense rostre (verídic)

Fa uns anys a un treballador se li va presentar l'oportunitat de millora la seva ocupació i per això va emigrar amb la seva família des de New York fins a Austràlia. En la família d'aquest home, hi havia un jove molt ben plantat, el seu fill, qui tenia aspiracions de convertir-se en un famós trapezista d'algun circ o ser un gran actor.

El jove, mentre esperava que arribés la seva oportunitat amb algun circ o fins i tot fer d'ajudant de qualsevol escenari, treballava en els embarcadors locals, que vorejaven els pitjors sectors de la ciutat.

Caminant a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat per cinc delinqüents que el volien robar. En lloc de donar-los els diners que portava, el jove es va resistir. No obstant, els cinc malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a colpejar-lo salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort.

Quan la policia el va trobar tirat al camí, van assumir que ja estava mort i van cridar a la camioneta de la funerària. En el trajecte cap a la funerària un dels policies el va sentir respirar roncament buscant aire i immediatament el van traslladar a la unitat d'urgències de l'hospital.

Quan va ser col·locat en una de les lliteres, una de les infermeres va mencionar amb horror que aquest jove ja no tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats terriblement, el seu crani, les seves cames i els seus braços estaven fracturats, el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats de l'estructura del crani.

Encara que va salvar la vida, es va passar un any a l'hospital. Quan finalment va sortir de l'hospital, el seu cos havia curat de les ferides, però tenia un rostre d’aspecte monstruós que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no era aquell jove ben plantat que tots havien admirat.

Quan el jove va començar a buscar treball va ser rebutjat repetidament en tot arreu a causa de l’aspecte repulsiu de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís al circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de fer això per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat i quasi ningú volia acostar-se o acompanyar-lo. Va tenir pensaments suïcides. La situació no va canviar en cinc anys.

Un dia aquest jove va passar davant d'una església i buscant quelcom de pau, va entrar. Després d'escoltar els seus laments un sacerdot se li acosta. Va sentir molta llàstima per ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una llarga estona.

El sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove que li va dir que faria tot el que estigués al seu abast per a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva dignitat i la seva vida, sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en un cristià exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria d'aquest turment.

El jove va assistir, des de llavors, cada dia als serveis religiosos on li agraïa a Déu el salvar-li la vida i li demanava, tan sols, que li donés pau mental i la gràcia per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a ser als ulls de Déu.

El sacerdot, a través dels seus contactes personals, va aconseguir els serveis del millor cirurgià plàstic a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el doctor era un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar en veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança i amor a pesar de l'horrible experiència que patia.

La cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer també el millor treball de reconstrucció dental. El jove es va convertir en tot el que li va prometre a Déu que seria. Es va casar i va tenir fills. A més va aconseguir un èxit impressionant en una carrera en què sens dubte hagués sigut l'últim a trobar èxit si no hagués estat per la fe  i l'amor de les persones que es preocupaven per ell.

Aquesta experiència ell la va fer pública. El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha servit d'inspiració per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que ell mateix va produir.

DIMARTS

CREU PESADA

Un jove, ja no podia més amb els seus problemes. Va caure de genolls, pregant: "Senyor, no puc seguir. La meva creu és massa pesada".
El Senyor, com sempre, va acudir i li va contestar: "Fill meu, si no pots portar el pes de la teva creu, guarda-la dins d'aquesta habitació. Després, obre l'altra porta i tria la creu que tu vulguis". El jove va sospirar alleujat. "Gràcies, Senyor", va dir, i va fer el que li havia dit.

A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans que no podia veure la part de dalt. Després, va veure una petita creu recolzada en un extrem de la paret. "Senyor", va murmurar, "vull aquesta", va dir assenyalant-la. I el Senyor va contestar: "Fill meu, aquesta és la creu que acabes de deixar".

DIMECRES

L'alpinista

Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense companys.

Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard,  i no s’havia  preparat per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc.

La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols.

Pujant per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.

Seguia caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt forta que quasi el parteix en dos…

Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura.

En aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "…

De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci?

- "Salva'm, Déu meu".

- Realment creus que et puc salvar?

-"Per descomptat, que si"

LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…

Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però no la va tallar.

Explica l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…

DIJOUS

Desgràcia o benedicció

En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill de 17 anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava va trencar la reixa i se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La gent del poble murmurava: "quina desgràcia la seva, senyor Cipriano!", i ell, tranquil, contestava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Dies després, el cavall blanc va tornar amb un magnífic cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià dient-li: "quina benedicció!", a la qual cosa el senyor Cipriano replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va fracturar una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar, i la gent li deia a l'ancià; "quina desgràcia la seva, bon home", a la qual cosa ell replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Dies després va començar la guerra i tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, menys el fill del senyor Cipriano per què anava coix i tota la gent del poble saludava l'ancià i li comentava: "quina benedicció la seva, senyor Cipriano!".

I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una vegada més dient: "només Déu ho sap, potser una benedicció o potser una desgràcia".

DIVENDRES

Petjades a la sorra
 Una nit un home va tenir un somni on caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es veien reflectides escenes de la seva vida. Davant de cada escena veia a la sorra dos parells de petjades: les seves i les del Senyor.
Després que passés davant d'ell l'última escena del seu somni, es va tornar a mirar les petjades a la sorra. Va notar que en moltes ocasions, al llarg de la seva vida, només hi havia un parell de petjades. Es va adonar que havia succeït en els moments més tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va torbar molt, i li va dir al Senyor:
"Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries amb mi fins al final. Tanmateix he notat que en els moments més difícils de la meva vida només es veuen les empremtes de dos peus. No entenc per què m'abandonaves quan més et necessitava".
El Senyor li va respondre:
"Fill!, benvolgut fillet meu; jo t'estimo i mai no t'abandonaria. En els teus moments de prova i patiment, quan veus que només hi ha dues petjades, era perquè jo et portava en braços".