MARÇ 4a setmana

NATURA

DILLUNS

DIMARTS

 

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRS

El "Càntic del germà Sol" podria ser la pregària de l'ecologista. El Càntic fou escrit la tardor de l'any 1225 per Sant Francecs d’Assis

Lloat sigueu, Senyor, amb totes les criaturas

especialment pel senyor germà Sol,

el qual és dia i per ell ens il-Iumineu,

 ell és bell i radiant amb gran resplendor;

de Vós, Altíssim, porta significació.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la gemana Lluna i els estels,

en el cel els heu fets clars, preciosos i bells.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent

i per l'aire, l'ennuvolat i el serè, i tot temps,

pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

"Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,

la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,

pel qual il-Iumineu la nit

i ell és bell i juganer i robust i fort.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana nostra mare Terra,

la qual ens nodreix i governa

i produeix fruits diversos amb flors de tots colors i herba.

(..)

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana la mort corporal,

de qui cap home vivent no pot escapar. (…)

MARÇ  3a setmana

ESCOLTEM

DILLUNS

DIMARTS

  

DIMECRES

TAN A PROP I TAN LLUNY!

Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.

DIJOUS

CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.

DIVENDRES

NO CAL PARLAR TANT
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...

MARÇ 2na setmana

SILENCI

 ¿Què és allò que desapareix quan s’anomena?.....................

DILLUNS

  

DIMARTS

ESCOLTAR EL QUE NO ES DIU...
Aquells pares estaven preocupats perquè la relació amb un dels seus fills se’ls estava fent una mica difícil, i van anar a parlar amb la tutora. Aquesta els va dir, entre altres coses, que havien d’aprendre a escoltar el seu fill. Els pares es van prendre el consell amb seriositat i, tal com havien quedat, al cap d’un mes van tornar a parlar amb la tutora. Li van dir, amb satisfacció, que els semblava que s’havien pres al peu de la lletra la seva recomanació i que estaven aprenent a escoltar cada paraula que deia el seu fill. Aleshores la tutora els va dir, somrient: “Ara heu d’aprendre a escoltar cada una de les paraules que el vostre fill NO diu”.
Aquest consell de la tutora no era cap ximpleria. Les persones també “parlem” amb el silenci, o amb el que fem, amb el nostre comportament... Si volem conèixer millor algú, ens ajudarà molt escoltar el que diu, el que ens comunica amb les seves paraules. Però també el coneixerem veient les seves actituds, observant el seu comportament. I -encara que això és més difícil- intentant deduir les coses que voldria dir, però que no diu (per por, per timidesa, per vergonya...) No oblidem que hi ha persones que parlen molt, que diuen moltes paraules, però que en el fons ho fan per amagar com són en realitat. Les persones que parlen molt no sempre són les més “comunicatives”. Es pot parlar molt... i no dir res. ¿Sabem escoltar els “silencis” dels altres? Quan parlem, ¿ens donem a conèixer amb sinceritat o fent servir molta xerrameca inútil per dissimular com som en realitat?

DIMECRES

ESCOLTAR PER AJUDAR
“Fonamentalment em dedico a escoltar cada una de les internes de la presó, per orientar-les cap a una vida possible i millor. Moltes vegades em demanen el sagrament del perdó i acabo donant-los l’absolució”. Així parlava un sacerdot, capellà de la presó de dones de Barcelona, quan li van preguntar sobre com invertia el temps de dedicació a la presó. Totes les persones tenim ganes de ser escoltades. Sobretot en moments de dificultat, de dolor, de soledat, o en els moments de molta alegria, quan volem explicar moltes coses... com ens agrada que ens escoltin!
Escoltar és comprendre, és intentar ajudar. Escoltar no és només sentir el que diu l’altra persona, les seves paraules, sinó també el que vol dir (els seus pensaments, els seus sentiments...) Escoltar és tenir l’oportunitat de conèixer millor una persona, és una forma de manifestar el respecte i l’estimació. Deia un escriptor: “Saber parlar és un do que tenen moltes persones. Saber callar és ja una cosa que pocs saben fer. I saber escoltar és una generositat de molt pocs”. Nosaltres, ¿ens sabem escoltar?
És molt trista l’escena que a vegades es dóna en algunes classes: un noi o una noia que voldria explicar alguna cosa important, algun fet, alguna idea que té, però que al final no ho fa, perquè creu que no l’escoltaran. És injust. Quan jo veig una company o companya que és incapaç d’escoltar, de prestar atenció a algú altre que li està dient alguna cosa, només desitjo que algú l’escolti quan sigui ell o ella qui vulgui explicar-se, a veure si així aprèn a valorar la importància que té el ser escoltat. Pensem que molts companys i companyes no els tenim en consideració, els ignorem, simplement perquè no els coneixem. ¿I com els podrem conèixer si no els escoltem? Cadascú ha de valorar quina és la seva capacitat d’escoltar, d’acollir el que els altres li volen comunicar.

DIJOUS

SABER ESCOLTAR

Un escriptor en certa ocasió explicava el següent: “Estava passant uns dies de dolor, capficat per una sèrie de problemes. I vaig anar a parlar amb una persona, de la qual coneixia la seva capacitat d’escoltar i de parlar amb enteniment i claredat. ¿Com vaig sortir de l’entrevista? Doncs, com es diu vulgarment, vaig sortir com un nen amb sabates noves. Vaig tornar a casa cantant pel carrer. S’acabava de produir en mi alguna cosa especial, com un renaixement. La veu d’aquella persona i la seva capacitat d’escoltar i d’entendre em van deixar com nou”.
Segurament molts de nosaltres hem tingut una experiència semblant. En moments difícils hem acudit a una persona bona que ens ha sabut comprendre, i amb la seva paraula i amb el seu saber-nos escoltar ens ha comunitat pau, il•lusió i ganes de viure. Tots hauríem de ser per als altres aquestes persones bones que escoltem el que ens diuen i que els acollim. Ajudem-nos a què sigui així realment.

DIVENDRES