divendres, 22 d’abril del 2016

ABRIL 4a setmana

PREJUDICIS

DILLUNS


DIMARTS

DESCOBERTA PERSONAL
Un dia dos amics anaven amb cotxe per una carretera que passava entre camps, mentre plovia a bots i barrals. En un revolt van veure un noi que caminava tot sol. Era un jove de color, anava ben moll i se’l veia cansat. Joan, el copilot, va dir al seu amic, el conductor:
-Pere, ¿per què no portem aquest noi fins al poble? Plou molt i encara queden almenys 15 quilòmetres.
Pere no hi estava d’acord.
-Per què has d’agafar una persona que no t’ho pot agrair amb res? A més –va afegir-, mira: és una persona de color.
A Joan el va empipar molt la resposta del seu amic, tant que va decidir baixar-se del cotxe i acompanyar aquell noi. Va ser un llarg camí fins al poble, però també va ser un dels dies més feliços de tots els que havia viscut en molts anys. Va descobrir una persona sincera, alegre, feliç i agraïda... coses a les quals no el tenien acostumat les seves amistats. Des d’aquell dia va destruir del seu interior una idea que sempre havia tingut per certa: que les persones que no eren com ell no eren bones persones...

DIMECRES
SENYORA MALPENSADA
 Diuen que aquest fet va ser real... En un restaurant de Suïssa, una senyora d’uns setanta-cinc anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou. Després s'asseu en una de les taules del local i penja la seva bossa de mà en la cadira. Quan tot just s'ha assegut, s'adona que s'ha oblidat del pa. S'aixeca i es dirigeix a agafar un panet per menjar-se'l amb el brou, i torna al seu lloc. Però... ¡sorpresa! Davant de la seva tassa de brou s'hi troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. “Això és massa! - pensa la senyora -. Però no em deixaré robar!” I dit i fet, parteix el panet a bocins i els tira dins la tassa que tenen al davant el magrebí i ella, i hi posa també la cullera. El magrebí, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se la sopa, i tot en un absolut silenci. Acabada la sopa, el magrebí, s'aixeca, s'acosta a la barra i torna amb un gran plat d'espaguetis i ... dues forquilles. Mengen tot dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s'acomiaden: "Fins aviat!"-li diu la senyora-. "Adéu!” - li respon l'home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s'allunya.
La dona el segueix amb la mirada. Està encara una estona pensant en el que li ha passat, i un cop vençuda la seva estranyesa busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjada a l'espatllera de la cadira... Però, una altra sorpresa: la bossa de mà ha desaparegut. I de seguida pensa: "Així doncs aquest magrebí..." I quan ja anava a cridar: "Al lladre, agafeu aquell lladre!", mira al seu voltant, i veu la seva bossa de mà penjada en una cadira, dues taules més enrera d'on estava ella, i sobre la taula una plata amb una tassa de brou, ja fred. Immediatament s'adona del que ha passat: No ha sigut el magrebí el que ha menjat la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat com una gran senyora, i gràcies a aquell estranger desconegut.
¿Quantes vegades actuem per les aparences, o carreguem als altres la responsabilitat del que ens passa?

DIJOUS
UN GAT VALENT
Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"
Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.
Quantes vegades el nostre judici sobre les persones és també precipitat i injust! Quantes vegades ens equivoquem, i després hem de penedir-nos!


DIVENDRES






divendres, 15 d’abril del 2016

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA

DILLUNS
 DIMARTS
MARC I MOISÈS
Aquesta breu narració fa pensar una mica. Fixem-nos-hi bé.
Marc va néixer en una família de set germans. La seva mare va tenir un part difícil, però gràcies a l’ajuda mèdica va néixer sense cap tara. Moisès també té set germans. Durant l’embaràs, la seva mare va tenir problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit, que ara li impedeix de respirar amb facilitat. Moisès va néixer ajudat per la seva tia i per la seva àvia.
Marc té una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbonat... A Moisès se li van caure dents, degut a la desnutrició.
El menjar preferit de Marc és el pollastre i el pernil. Moisès no els ha tastat mai, però segur que si ho fes també li agradarien.
Marc té un abric de quadres per als dies que fa fred. Moisès té més sort, perquè en el seu país no fa fred gairebé mai i no necessita molta roba. És una gran sort, perquè encara que necessités roba, tampoc no la tindria.
Marc surt de casa seva per anar a jugar al parc i per fer un passeig. Moisès sempre està fora de casa. Marc no coneix el seu pare, ni sap on és. Moisès tampoc no el coneix, el seu pare, però sap que va morir a la guerra. El que no sap és contra qui lluitava.
Marc no anirà mai a l’escola ni aprendrà a llegir. Moisès tampoc. L’esperança de vida de Marc és d’uns vint anys. La de Moisès és més alta, però potser ell no arribarà a complir els vint anys.
Marc és un petit gos irlandès, un “setter”. Moisès és un noi africà.
Aquesta és la breu narració, d’una escriptora actual. No necessita massa explicacions. S’explica per ella sola, si se li presta atenció. Pot semblar exagerada, però pensem que, per desgràcia, no està lluny de la realitat del nostre món actual.
DIMECRES

DIJOUS
HISTÒRIA DE L’ADRIANO
Es diu Adriano, amb el nom pronunciat així, perquè no és del nostre país. És un jove de divuit anys, que ha pogut fer estudis, que té promesa, i que ara viu força content i feliç. No li ha estat fàcil arribar on ha arribat, perquè la seva infància no va ser cap conte de fades. El pare passava d’ell, no podia comptar-hi; de fet va viure com si no en tingués, de pare, perquè no el veia mai. La seva mare es va trastornar; se l’estimava, però quan va començar a embogir, el nen no podia estar-se a casa, perquè corria perill. Els familiars no sabien què fer amb la mare, ni tampoc es preocupaven de l’Adriano: tenien prou amb ocupar-se dels seus propis fills. ¿Solució? Estar-se fora de casa el major temps possible. I, com si es tractés d’un joc, l’Adriano -de ben petit- es dedicava a agafar el tren, fer una hora de camí, arribar a la gran ciutat i anar vagant pels carrers. I així dies i dies, a mercè de qualsevol cosa que li pogués passar, amb companyies gens bones per a un nen, i en situació de continu perill. Una senyora l’arriba a acollir a casa seva, però per poc temps, perquè no aguanta. Finalment cau en mans de la policia, que el porta a un centre d’acollida amb nens com ell, i que està a la seva ciutat. L’Adriano no vol, es resisteix, està tres mesos dubtant fins que acaba per decidir-se. El centre l’ajuda, fa un canvi... I ara és bonic veure l’Adriano en una foto actual, amb la seva gorra calada, i picant de mans content al costat d’altres companys. I és bonic -diuen- com somriu quan recorden amb ell l’etapa en què no volia entrar al centre de cap de les maneres. La seva dura història ha canviat i ara està encaminada cap a un futur millor. Si forma una família, de segur que ell no farà el mateix que van fer amb ell. L’Adriano és del Brasil, i va anar a parar, com tants altres nois, a un dels centres d’acollida per a nois del carrer que els salesians tenen en aquell país. Gràcies a un equip d’educadors il•lusionats i esperançats, molts nois poden canviar les seves condicions de vida, i passar d’una vida sense sentit i sense horitzó a una situació on, sobretot, se senten estimats i descobreixen que la seva vida està plena de possibilitats. 

DIVENDRES

divendres, 8 d’abril del 2016

ABRIL  2a setmana
FE - CREENCES


DIMARTS
Agnes Gonxha Bojaxhiu és el veritable nom d’una icona del segle XX i una figura clau per entendre valors com la solidaritat, la generositat, la humanitat i l’amor incondicional: la Mare Teresa, anomenada de Calcuta per haver dedicat la seva vida a tasques d’ajuda i caritat en aquesta ciutat, va néixer a Skopje (actual Macedònia i anterior Albània), el 1910, i va morir el 1997.
Fundaria la congregació de les Missioneres de la Caritat per donar cobertura “als més pobres dels pobres”, guiada per una vocació indestructible de ser missionera.Va passar vint anys com a professora a la St. Mary´s High School de Calcuta. Va estudiar també infermeria i va obrir els seus primers centres d’acollida d’infants. És en 1965 quan l’Església va reconèixer la congregació, que acollia persones de qualsevol creença, sempre que estiguessin necessitats.
El 1979 va rebre el Premi Nobel de la Pau, respectada per institucions, governs i personalitats de tot el món per la seva tasca moral i per ser una font d’inspiració. El Vaticà la va designar mediadora i representant en conflictes com el del Líban o en trobades internacionals de les Nacions Unides.

La Mare Teresa creia en l’acció i en l’amor al proïsme:

Estima fins que et faci mal. Si et fa mal és bon senyal.
A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, 
però el mar seria menor si li faltés una gota.
El fruit del silenci és l’oració. 
El fruit de l’oració és la fe. 
El fruit de la fe és l’amor. 
El fruit de l’amor és el servei.
El fruit del servei és la pau.
No hem de permetre que algú s’allunyi de la nostra presència sense sentir-se millor i més feliç.
No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor.
La vida és un joc; participa-hi. La vida és massa preciosa; no la destrueixis.
La fam d’amor és molt més difícil d’eradicar que la fam de pa.

DIMECRES


DIJOUS

DIVENDRES