Divendres matí, en un canvi de classe. Un noi es dirigeix a
una noia. Ja fa temps que va darrera d’ella, i aquell dia es decideix: li
proposa d’anar diumenge a la tarda a una festa que tenen muntada ell i un grup
d’amics i amigues. La noia, de moment, dubta. ¡Quantes companyes haurien
sospirat per una invitació d’aquell noi, el “guapo” de la classe! Al final li
dóna la resposta: “Ho sento, no puc; ja estic compromesa”. “I es pot saber en
què estàs ocupada?” -pregunta el noi. En aquell moment entra la professora i
comença la classe. A l’hora del pati, el noi, una mica “mosca”, busca la
resposta a la seva pregunta. I la noia, amb calma i amb convicció, la hi dóna:
“He quedat amb un grup; alguns diumenges a la tarda anem a una residència
d’avis i ens hi passem una bona estona amb ells, xerrant, escoltant-los,
fent-los cantar... fent una mica el ‘burro’, però s’ho passen molt bé... i
nosaltres també”. El primer que va passar pel cap del noi va ser burlar-se
d’ella i tractar-la de “santurrona”, però es va aguantar. No se li hauria
acudit mai que aquella noia, tan “maca” i “normal”, es dediqués algunes tardes
de diumenge a “perdre el temps” d’aquella manera.
De totes formes, allò el va fer pensar una mica. De fet, ell durant el cap de
setmana feia el que volia, però també reconeixia que no sempre quedava
satisfet. I aquella noia sempre li havia semblat que estava contenta i alegre.
Ben mirat, no li semblava tan “normal”: atenta amb tothom, optimista, a vegades
massa “madura” en segons quines discussions... Tot això el va decidir a
conèixer-la una mica millor, i no precisament convidant-la a una festa. En poc
més d’un any la vida del noi també va deixar de ser “normal”: els seus amics
tampoc no imaginaven que un dia el veurien animant grups d’adolescents i de
joves, i impulsant amb ells activitats de voluntariat. S’havia “compromès” de
forma diferent.
Aquesta història és una història “sense noms”. Es podria haver posat el nom
real dels protagonistes, però també es podrien posar molts altres noms d'històries semblants, amb persones joves que descobreixen una forma diferent
de viure que els fa trobar un sentit diferent a la vida, i que els fa estar
satisfets.
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
dijous, 15 de febrer del 2018
FEBRER 3a setmana
PARLEM BÉ DELS ALTRES!!!
DILLUNS
MENJAR-SE LES CRÍTIQUES
En una ocasió una persona va demanar hora per parlar amb el director de l'escola on anava el seu fill. Aquest li va donar dia i hora i el va rebre en el seu despatx. El senyor en qüestió estava molt ressentit i enfadat amb tothom una mica, de forma que es va dedicar una bona estona a desfogar-se tot parlant malament d'alguns mestres, d'alguns companys de classe del seu fill, de la seva dona, i fins i tot del director. En les seves paraules hi havia abundant violència (crits, insults...) El director l'escoltava amb paciència, sense immutar-se i sense respondre als insults que aquell senyor dirigia contra ell i contra tothom. Després d'una bona estona l'home es va callar, ja cansat de tants crits i insults. Aleshores el director li va dir:
-Ara que veig que ja ha acabat li faig una pregunta: Vostè acostuma a rebre visites a casa seva?
-Sí, algunes vegades -va contestar l'home.
-I quan té visites a casa seva, els ofereix alguna cosa de beure o de menjar?
-Sí, naturalment -digué el senyor.
-I si alguna vegada la visita no vol allò que vostè li ofereix, què fa?
-No m'importa. La beguda la guardo i el que és de menjar m'ho menjo jo després, perquè no es faci malbé.
El director li va dir aleshores:
-Doncs això mateix pot anar fent amb les seves crítiques. Ha estat vostè molt amable en convidar-me a les seves crítiques i als seus insults, però jo no els vull compartir amb vostè. Per tant, ja se'ls pot anar menjant sol.
L'home, avergonyit, no va saber què dir.
¿Tu ets dels qui sempre s'omplen la boca de crítiques contra tothom, o saps parlar bé dels altres?
¿Deixes que davant teu es parli malament de la gent, o no fas cas a les persones que sempre estant queixant-se i criticant els altres?
DIMARTS
ELS
DEFECTES DELS ALTRES
Fa molt de temps hi havia un hostal anomenat “L’Estel de
Plata”. El seu amo no estava satisfet de com li anava el negoci. Feia una bona
propaganda i esforços per atreure clientela, tenia bones atencions amb els
clients i cobrava uns preus raonables, però els resultats econòmics no eren els
que ell esperava. Com que començava a perdre diners, va decidir anar a
consultar una persona sàvia, la fama de la qual havia arribat a les seves
oïdes. Aquell savi, després d’escoltar les lamentacions de l’amo de l’hostal,
li va dir: “És molt senzill. L’únic que has de fer és canviar el nom del teu
hostal”.
-Impossible! -va dir l’home. Sempre s’ha dit “L’Estel de Plata”, i amb aquest nom
és conegut per tot el país.
-No -li va replicar el savi amb energia-. A partir d’ara li posaràs el nom de
“Les cinc campanes de plata”, i sobre la porta de l’entrada penjaràs un cartell
amb sis campanes.
-¿Sis campanes? Això és absurd; no servirà de res.
-Prova de fer-ho i ja veuràs -li va dir el savi somrient.
L’hostaler li va fer cas. Va canviar el nom del seu hostal i va penjar sis
campanes a la porta ¿I què va passar? Que moltes persones que passaven pel
davant entraven a l’hostal per advertir a l’amo del seu error (¡sobrava una
campana!). I quan eren a dintre quedaven tan impressionats per la bona acollida
i pel bon servei que oferia aquell establiment que es quedaven a prendre alguna
cosa, a fer algun àpat o a passar alguna nit. D’aquesta manera els clients van
augmentar d’una forma que l’hostaler mai no havia imaginat.
Aquesta conducta té una explicació: a les persones no ens agrada gaire que els
altres ens diguin els nostres defectes, i ens costa reconèixer-los i
corregir-los. Però normalment trobem una gran satisfacció en dir i en corregir
els defectes dels altres.
DIMECRES
LES
TRES PORTES
Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un
conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera
persona. El conegut li para els peus:
-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per
les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res.
L’altre li va contestar:
-¿Què vols dir amb això de les tres portes?
-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir,
estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?
-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona
d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.
-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però
continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em
volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna
persona?
-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.
-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la
necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies
explicar?
-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari
no ho és.
-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és
millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes
condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.
Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per
aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i
disgusts no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.
DIJOUS
DIVENDRES
divendres, 9 de febrer del 2018
FEBRER 3a setmana
BON DIA: AMOR !!!
DILLUNS
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
AMOR I ODI
Un savi va dir amb convicció i fermesa: - L’Amor i l’Odi són dues grans potències. L’Amor és una gran força constructiva; l’Odi és una gran força destructiva. Però el seu poder és ben diferent en un i altre. Els que l’escoltaven van demanar quina era aquesta diferència. - Doncs, l’Amor éss com el perfum i, en canvi, l’Odi és com el verí. Tots dos tenen una gran força però el seu poder és ben diferent, va reblar el savi. I ells van insistir perquè expliqués més aquesta diferència. - Mireu: l’Amor és balsàmic i l’Odi és tòxic. Ambdós són molt poderosos, però la seva força és molt diferent. Cada cop més intrigats, els assistents vam demanar que detallés més a què es referia. - És molt senzill, va dir el savi. L'Amor té un abast molt gran i ningú el pot frenar. En canvi, l’Odi és molt fort, però pot ser anul·lat. Us en posaré un exemple: L'odi és verí, oi?. Doncs, quan el verí està ben tancat en un recipient no pot fer cap mal, no us ho sembla? - Així és - van assentir captivats els oients. - D’una altra banda, I l'amor és perfum. Encara que el perfum estigui tancat en un flascó, la seva aroma és pot percebre igualment. Ningú no pot contenir la força de l'amor.
DIVENDRES
EL CALIDOSCOPI
Hi havia un home que havia perdut la vista a la guerra quan era jove. Aquest home, per a poder subsistir i continuar vivint la seva vida, va aconseguir una gran habilitat i destresa amb les mans. Això li va permetre destacar com un excel·lent artesà. Però el rendiment del seu treball només li permetia assegurar-se uns mínims per tirar endavant en la vida.
Un Nadal va voler regalar una cosa especial al seu fill de cinc anys, perquè qui mai havia conegut més joguines que els trastos del taller de son pare amb els que vivia fantasies de regnes i aventures. El seu pare va tenir la idea de fabricar-li, amb les seves mans, un bell calidoscopi. Seria com aquell que ell havia tingut en la seva infància. Durant les nits anava recollint andròmines de diversos tipus que trinxava ben petites: trossos de miralls, vidres, metalls,...
La Nit de Nadal, després del sopar, va poder imaginar en sentir la veu del seu fill, que un somriure de felicitat acollia el preciós regal. L’infant no va poder amagar l’emoció que estava sentint aquell Nadal per haver rebut de les mans rugoses de son pare cec aquell sorprenent present .
Durant dies i nits l’infant anava arreu portant el seu preuat regal. I així també ho va fer en tornar a classe a l'escola del poble. Durant el descans entre classe i classe, l’infant exhibia i compartia ple d'orgull la seva joguina amb els companys, que es mostraven fascinats amb aquella meravella. Un d'aquells nens, potser el més gran del grup, es va acostar al fill de l'artesà i li va preguntar tot intrigat: "Escolta, quin calidoscopi més meravellós que t'han regalat...on te l’han comprat?, no he vist mai res igual al poble..."
I el nen, orgullós de poder revelar aquella veritat tan emocionant que duia en el cor, li va respondre: "No, no me l’han comprat enlloc... me l’ha fet el meu pare"
I l'altre nen, amb cert to d’incredulitat, va replicar: "El teu pare?...impossible... si el teu pare és cec!" El nostre petit amic se’l va quedar mirant i, després d’uns instants, va somriure com només ho pot fer aquell que coneix la veritat més preuada i li va dir: "Sí... el meu pare és cec... però dels ulls... NOMÉS DELS ULLS..."
L'amor només es pot veure amb el cor..."L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS"
divendres, 2 de febrer del 2018
FEBRER 1a
setmana
BON DIA: AMISTAT!!!
DILLUNS
ELS COLORS DELS AMICS Els Amics són com
"colors": cadascun amb el seu matís i una manera de ser, que sempre
deixen empremta.
Hi ha l'Amic de "color verd" :
que fa palesa la bellesa de la Vida i hi posa esperança. Ens aixeca els ànims!
Hi ha l'Amic de "color blau"
:
que sempre té a punt paraules de pau i serenor,
tot donant-nos la impressió, en sentir-lo, que ens som al cel o amb el
blau profund del mar.Ens fa pujar amunt!
Hi ha l'Amic "color groc"
:
ens acull i ve a ser com el sol. Ens fa
riure, somriure i veure la lluïssor groga dels estels, tot posant-los a l'abast
de les nostres mans.
Hi ha l'Amic "color vermell"
:
que coneix i domina les regles del viure i ve a ser com la nostra sang. Suporta
els perills, però mai no minva el seu coratge.
És generós i les seves paraules són apassionades i plenes d'un amor ben
viu.
Hi ha l'Amic "color taronja" :
que ens fa sentir-nos plens de vigor i salut. Enriqueix el nostre esperit amb
energies, que són veritables vitamines per al nostre creixement.
Hi ha l'Amic "color gris"
:
que ens fa valorar el silenci, la interioritat i l'autoconeixement. Indueix a
pensar i reflexionar i ens ajuda a aprofundir en nosaltres mateixos.
Hi ha l'Amic "color violat
" :
que ens aporta tota aquesta essència majestuosa, com la dels reis i els mags. La
seves paraules manifesten noblesa, autoritat i saviesa.
Hi ha l'Amic "color negre" :
que té molta habilitat en fer aflorar tot el nostre espai interior més fosc,
amb paraules sovint dures. Ens parla
sense cap mena "d'anestèsia" i, ben segur, amb bones intencions.
Ens empeny a considerar molt millor les nostres actituds envers la vida.
Si els ajuntem tots en un Gran Aplec, veurem l'Arc de Sant Martí de l'Amor!
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
UNA GORRA DE LLANA DE COLORAINES
Aquesta història va passar en un poblet de muntanya. La Laia feia dies que no anava a escola. Estava molt malalta i els seus pares l'havien ingressat en un gran hospital de la ciutat.
La mestra i els seus companys de classe estaven ben preocupats i els agradaria molt anar-la a veure, però era molt lluny. Finalment un dia van decidir escriure-li unes ratlles. Tots hi van aportar la seva: l'Aleix va fer un dibuix molt divertit, la Soraia va escriure una endevinalla, en Marc i en Sergi, que eren bessons, van escriure-hi la lletra de l'última cançó de moda i la Sílvia -que era la que tenia més bona lletra- va escriure-hi tot allò que els altres volien explicar. Al cap d'uns quants dies, la mare de la Laia va telefonar a la mestra per donar-li les gràcies i dir-li que encara hauria d'estar-hi molts dies a l'hospital. Va passar força temps però, cada setmana, els companys de la Laia enviaven un sobre amb escrits, dibuixos, acudits, fotos...
Finalment, un dia, la mare de la Laia va anar a l'escola a parlar amb la mestra i amb tots els nois i noies. - Tinc una bona notícia, la Laia ja és a casa. Està molt millor. - Visca! Van cridar tots. - Avui l'anirem a veure. Van dir els bessons. - Quan vindrà a escola? Va preguntar un altre. La mare els va dir que encara trigaria uns quants dies i que, de moment, no l'anessin a veure. Es van quedar molt estranyats però, quan la mare va marxar, la mestra els va explicar que el tractament que havien fet a la Laia havia estat molt fort i que li havien caigut tots els cabells. Per això li feia vergonya que la veiessin així. Els nens i nenes van pensar què podien fer i van decidir escriure a la Laia.
"Laia, estem molt contents que estiguis millor i ja siguis a casa. Volem que vinguis a l'escola. T'estimem i et trobem a faltar molt. Tots et donem una abraçada i un petonàs molt gran i sorollós."
Van portar la carta a casa de la Laia i la van deixar a la bústia. Després van començar a pensar, que el dia que la Laia tornés a l'escola havien de fer alguna cosa especial.. La Laia hi va anar la setmana següent. Estava molt pàl·lida i portava una gorra de llana de coloraines. Primer hi va haver moltes abraçades i després van arribar les sorpreses. A la pissarra unes lletres ben grosses deien "BENVINGUDA LAIA". Al voltant hi havien dibuixat flors, papallones, insectes, globus i fins i tot una sargantana. L'Àlex li havia portat una baldufa que s'estimava molt. Els bessons li van regalar una capsa de sabates, amb la tapa foradada, plena de cucs de seda i la Sílvia va portar fulles de morera perquè les mengessin. En Sergi va dur una coca que havia fet amb l'ajuda de la mare. Tots havien portat alguna cosa: un conte, una goma d'esborrar en forma d'elefant, un paquet de xiclets... De sobte es van adonar que la Sílvia no hi era. Va arribar al cap de poc amb una gorra de llana de coloraines al cap. - Què t'ha passat? - No res, he estat pensant què podia fer per la Laia i m'ha semblat bé fer-li costat. La Sílvia es va treure la gorra i tots van poder veure que s'havia tallat els cabells. Quin desastre! S'havia deixat un cap horrible, amb cabells ben curts de totes mides. Després d'un primer moment de sorpresa, tots van esclafir a riure i la van aplaudir.
L'endemà la Laia i la Sílvia van seure a classe de costat i totes dues sense la gorra.
DIVENDRES
AMOR CONTRA PERVERSIÓ
Hi havia una vegada un mico molt compassiu que obria el seu cor a tots els animals que trobava. Un dia va conèixer a una tortuga mascle i va encetar-hi una bona amistat. Tortuga i mico passaven moltes hores del dia parlant de les seves coses. Però la tortuga ja n'estava cansada i, a més, la tortuga femella va començar a sentir-se molesta perquè el seu marit estava massa hores fora de casa. Per això, va demanar-li explicacions i la tortuga mascle li va explicar que havia trobat un gran amic, un mico molt afectuós, amb qui podia parlar de molts temes i sortir enriquit amb la seva amistat i els seus sentiments plens de bondat. L'esposa, aleshores, va sentir-se gelosa i es va dir: "Haig de trobar alguna manera d'acabar amb aquest maleït mico". Va esbossar un pervers pla i el va posar en acció. Va començar a fingir que havia agafat una rara malaltia molt maligna i que la seva vida era en perill. El marit estava realment preocupat. - Què puc fer per tu, esposa? La tortuga femella va dir: - Els meus òrgans estan molt febles. En qualsevol moment puc morir. He consultat la tortuga metge i m'ha assegurat que només puc salvar-me si menjo fetge de mico. L'angoixa va amarar el marit. L'esposa va insistir: - Necessito fetge de mico o moriré; t'ho asseguro. Tu tens amistat amb aquest mico tan compassiu. Si és tan bondadós, com sempre dius, no dubtarà en oferir el seu fetge per a salvar la meva vida. La tortuga mascle va anar a parlar amb el mico i no es va atrevir a dir-li la veritat: - Amic mico, la meva esposa et vol conèixer i omplir-te d'atencions. Vine a dinar a casa nostra Les tortugues vivien enmig d'un estany i el mico no sabia nedar. Va preguntar: - I com arribaré a casa vostra? - Molt fàcil, amic; només he de dur-te sobre la meva closca - Magnífic! - va dir el mico satisfet i anhelant conèixer l'esposa del seu bon amic. Van començar a creuar l'estany, el mico anava damunt la closca. A mig camí la tortuga va dir: - He de dir-te la veritat. Necessitem un fetge. La meva dona esta molt malalta i ha de menjar fetge de mico si vol salvar la vida. El mico, que era molt llest, de seguida va captar les intencions de la tortuga femella. Aparentant una gran naturalitat va dir: - Per què no m'ho havies dit abans? Resulta que he oblidat el fetge a la meva cabana, sobre l'arbre. Però ja saps com t'estimo, així que tornem i l'agafaré. Si la teva esposa està malalta, jo l'ajudaré encantat. Van tornar fins el refugi del mico i aquest va grimpar pel tronc de l'arbre. Des d'allí exclama a la tortuga mascle: - Pobre ximple la teva dona t'ha enganyat! Has perdut un amic. Ella és perversa i tu, simplement, un babau. Et desitjo el bo i millor, creu-me, però no tornis per aquí.
