FEBRER 3a setmana

PARLEM BÉ DELS ALTRES!!!

DILLUNS

MENJAR-SE LES CRÍTIQUES

En una ocasió una persona va demanar hora per parlar amb el director de l'escola on anava el seu fill. Aquest li va donar dia i hora i el va rebre en el seu despatx. El senyor en qüestió estava molt ressentit i enfadat amb tothom una mica, de forma que es va dedicar una bona estona a desfogar-se tot parlant malament d'alguns mestres, d'alguns companys de classe del seu fill, de la seva dona, i fins i tot del director. En les seves paraules hi havia abundant violència (crits, insults...) El director l'escoltava amb paciència, sense immutar-se i sense respondre als insults que aquell senyor dirigia contra ell i contra tothom. Després d'una bona estona l'home es va callar, ja cansat de tants crits i insults. Aleshores el director li va dir: 

-Ara que veig que ja ha acabat li faig una pregunta: Vostè acostuma a rebre visites a casa seva?

-Sí, algunes vegades -va contestar l'home.

-I quan té visites a casa seva, els ofereix alguna cosa de beure o de menjar?

-Sí, naturalment -digué el senyor.

-I si alguna vegada la visita no vol allò que vostè li ofereix, què fa?

-No m'importa. La beguda la guardo i el que és de menjar m'ho menjo jo després, perquè no es faci malbé.

El director li va dir aleshores:

-Doncs això mateix pot anar fent amb les seves crítiques. Ha estat vostè molt amable en convidar-me a les seves crítiques i als seus insults, però jo no els vull compartir amb vostè. Per tant, ja se'ls pot anar menjant sol.

L'home, avergonyit, no va saber què dir. 

¿Tu ets dels qui sempre s'omplen la boca de crítiques contra tothom, o saps parlar bé dels altres? 

¿Deixes que davant teu es parli malament de la gent, o no fas cas a les persones que sempre estant queixant-se i criticant els altres?

DIMARTS

ELS DEFECTES DELS ALTRES

Fa molt de temps hi havia un hostal anomenat “L’Estel de Plata”. El seu amo no estava satisfet de com li anava el negoci. Feia una bona propaganda i esforços per atreure clientela, tenia bones atencions amb els clients i cobrava uns preus raonables, però els resultats econòmics no eren els que ell esperava. Com que començava a perdre diners, va decidir  anar a consultar una persona sàvia, la fama de la qual havia arribat a les seves oïdes. Aquell savi, després d’escoltar les lamentacions de l’amo de l’hostal, li va dir: “És molt senzill. L’únic que has de fer és canviar el nom del teu hostal”. 

-Impossible! -va dir l’home. Sempre s’ha dit “L’Estel de Plata”, i amb aquest nom és conegut per tot el país. 

-No -li va replicar el savi amb energia-. A partir d’ara li posaràs el nom de “Les cinc campanes de plata”, i sobre la porta de l’entrada penjaràs un cartell amb sis campanes.

-¿Sis campanes? Això és absurd; no servirà de res.

-Prova de fer-ho i ja veuràs -li va dir el savi somrient.

L’hostaler li va fer cas. Va canviar el nom del seu hostal i va penjar sis campanes a la porta ¿I què va passar? Que moltes persones que passaven pel davant entraven a l’hostal per advertir a l’amo del seu error (¡sobrava una campana!). I quan eren a dintre quedaven tan impressionats per la bona acollida i pel bon servei que oferia aquell establiment que es quedaven a prendre alguna cosa, a fer algun àpat o a passar alguna nit. D’aquesta manera els clients van augmentar d’una forma que l’hostaler mai no havia imaginat. 

Aquesta conducta té una explicació: a les persones no ens agrada gaire que els altres ens diguin els nostres defectes, i ens costa reconèixer-los i corregir-los. Però normalment trobem una gran satisfacció en dir i en corregir els defectes dels altres.

                                   DIMECRES

LES TRES PORTES

Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera persona. El conegut li para els peus: 

-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res. 

L’altre li va contestar: 

-¿Què vols dir amb això de les tres portes? 

-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir, estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?

-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.

-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna persona?

-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.

-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies explicar?

-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari no ho és.

-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.

Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i disgusts no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.

DIJOUS

DIVENDRES