ABRIL 3a setmana
BON DIA: JUSTÍCIA!!!
DILLUNS
COMPROMÈS DE PER VIDA
“Un dia, quan estava en el continent asiàtic, em van cridar per assistir una noia jove, malalta de lepra, que s’estava morint. Tenia 22 anys, i la seva estatura era normal, més aviat tirant a alta. No podia fer-hi res, i la jove va morir. Si us dic que aquella persona pesava... vint quilos, ja us podeu imaginar de què va morir.”
El que parlava així era un advocat, que va morir fa uns anys. De bona família, tenia temps i diners per viatjar. En un viatge per Àfrica se li avarià el cotxe, i a causa d’això, per casualitat, descobreix un lloc on hi ha un grup de persones malaltes de lepra, persones que van acabant la seva vida sense que ningú les atengui. Des d’aquell dia la vida d’aquell home canvia totalment: es dedica ja de per vida a lluitar contra aquesta malaltia i salvar les persones que la pateixen. Llibres, viatges, campanyes, visites a governants... Tot per demanar comprensió, ajuda, diners, lleis, generositat per solucionar el problema de la lepra.
“Jo continuaré creient –diu en un dels seus escrits- que la vida d’una persona, el somriure d’una persona, és més important i val molt més que totes les conquestes de l’espai. Jo continuaré creient en la persona i en l’amor que la farà lliure. Continuaré en la lluita de tots els dies, amb totes les forces, amb tot el cor, perquè en aquest món hi hagi més justícia, menys dolor i més felicitat”.
Aquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials?
DILLUNS
Els teus avantpassats són africans,
El teu Crist és jueu,
el teu cotxe és alemany,
la teva pizza és italiana,
El teu Crist és jueu,
el teu cotxe és alemany,
la teva pizza és italiana,
la teva Nintendo és japonesa
la teva democràcia és grega,
el teu cafè és brasiler,
les teves vacances són gregues,
la teva democràcia és grega,
el teu cafè és brasiler,
les teves vacances són gregues,
les teves sabates són xineses,
els teus texans són americans,
les teves xifres són àrabs,
les teves lletres són llatines...
I goses dir que l’estranger és il.legal?
les teves xifres són àrabs,
les teves lletres són llatines...
I goses dir que l’estranger és il.legal?
DIMARTS
“Hi ha un mercat vergonyós, organitzat per manipuladors que guanyen unes xifres altíssimes de diners, a costa de joves talents del futbol”. Això afirmava Pelé, la gran estrella del futbol mundial del segle XX, i que després va ser ministre d’Esports del Brasil i sot president de la FIFA. Fa referència a joves talents africans, que són “comprats per quatre rals, i que després són venuts per alguns milions, i amb l’esperança que el dia de demà puguin produir milers de milions”. Ja fa molt de temps que es tenen notícies de persones que, per una mica de diners, poden fer sortir del seu país nois que tenen bones qualitats per al futbol per tal que siguin entrenats a l’estranger. Quan estan fora del seu país d’origen, el nom d’aquests nois és canviat, i se’ls dóna una nova documentació. Si tenen sort, podran triomfar en el món del futbol, però no seran els amos de la seva vida, sinó que estaran sempre a mercè dels seus patrocinadors, que són els que decideixen el seu futur i els que fan el gran negoci a costa d’ells. I si fracassen, l’únic futur que els espera és el carrer, i una gran càrrega de ràbia i de desil•lusió. Estem parlant d’esclaus, esclaus del nostre temps; persones que, per uns pocs diners, són obligades a produir beneficis per a uns altres, en aquest cas, aprofitant el món de l’esport. Per increïble que sembli, això passa en el nostre món. Com si la vida i els drets de les persones no importessin... Cadascú de nosaltres, cada company i cada companya, cada persona -encara que ens sembli senzilla i poca cosa- és precisament això: una persona. I per aquest fet es mereix el nostre respecte, i que la considerem important i valuosa.
DIMECRES
“Un dia, quan estava en el continent asiàtic, em van cridar per assistir una noia jove, malalta de lepra, que s’estava morint. Tenia 22 anys, i la seva estatura era normal, més aviat tirant a alta. No podia fer-hi res, i la jove va morir. Si us dic que aquella persona pesava... vint quilos, ja us podeu imaginar de què va morir.”
El que parlava així era un advocat, que va morir fa uns anys. De bona família, tenia temps i diners per viatjar. En un viatge per Àfrica se li avarià el cotxe, i a causa d’això, per casualitat, descobreix un lloc on hi ha un grup de persones malaltes de lepra, persones que van acabant la seva vida sense que ningú les atengui. Des d’aquell dia la vida d’aquell home canvia totalment: es dedica ja de per vida a lluitar contra aquesta malaltia i salvar les persones que la pateixen. Llibres, viatges, campanyes, visites a governants... Tot per demanar comprensió, ajuda, diners, lleis, generositat per solucionar el problema de la lepra.
“Jo continuaré creient –diu en un dels seus escrits- que la vida d’una persona, el somriure d’una persona, és més important i val molt més que totes les conquestes de l’espai. Jo continuaré creient en la persona i en l’amor que la farà lliure. Continuaré en la lluita de tots els dies, amb totes les forces, amb tot el cor, perquè en aquest món hi hagi més justícia, menys dolor i més felicitat”.
DIJOUS
DISCRIMINACIÓ PER LA
RAÇAAquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials?
DIVENDRES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada